Les eleccions que van portar la República. 12 d'abril de 1931

Després de set anys de Dictadura, les eleccions municipals que es van celebrar el 12 d'abril de 1931 es van convertir en un plebiscit sobre la Monarquia borbònica. Malgrat que malintencionadament els tertulians feixistes que tomben per les ones s'entesten en dir que no n'hi va haver cap, de plebiscit, el cert és que només cal fer una ullada a la premsa de l'època per adonar-se que això no era així, i el debat principal a les grans capitals i a la majoria de les poblacions.
A Catalunya, es van formar majoritàriament coalicions republicanes que reunien tots els grups que propugnaven la República com a model d'estat. L'excepció va ser Barcelona on s'enfrontaren Esquerra Republicana en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Catalanista Republicà (Acció Catalana Republicana, a partir de 1933). A la dreta, la Lliga es va convertir en el darrer baluart de la Monarquia borbònica. Els altres sectors monàrquics van presentar poca batalla i bàsicament els monàrquics van ser representats pel partit de Cambó o per coalicions formades al seu entorn.
Un dels arguments que s'usen habitualment, també des dels tertulians feixistes, és que els republicans no van guanyar. De fet, els únics resultats oficials es van publicar a l'Anuario Estadístico de España. Año XVIII. 1932-1933. I aquests donen el següent:
Republicans: 20.428
Socialistes: 3.926
Monàrquics: 12.970
Comunistes: 57
Altres (aquí s'hi inclouen la Lliga i els Nacionalistes Vascos): 9.155
No consta: 4.132
Tot i que Shlomo Ben Ami (Los Orígenes de la Segunda República: anatomía de una transición, Madrid: Alianza Editorial, 1990, pàgs. 333-337) va fer una crítica a aquests resultats, la seva mostra també pateix del defecte de procedir de les comunicacions que rebé el Ministeri de la Governació, que segurament eren els que donaven resultats més favorables als monàrquics.
Cal tenir en compte, a més, que en molts municipis ja no hi va haver eleccions perquè l'article 29 de la llei electoral especificava que si el nombre de candidats era igual al nombre de llocs a cobrir, aquest quedaven proclamats directament sense pasar per la votació. Això era un instrument del caciquisme que pressionava qualsevol oposició per evitar que es presentés sobretot en pobles petits. A Catalunya, no es van fer eleccions en la meitat dels municipis, com podeu veure al mapa següent:

Font: Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 22-5-1933.

A Catalunya, els resultats van ser molt clars a favor dels republicans. Aquí us adjunto una taula a partir d'una mostra de diversos municipis, en què es veu clar que els regidors republicans gairebé van doblar les forces monàrquiques:

	Republicans						Monàrquics			Total
	ERC-USC	PCR	PRR	Federals	Altres	Total republicans	Lliga	Altres monàrquics	Total monàrquics
Regió I	138	114	45	29	52	378	123	65	188	566
Regió II	44	22	0	16	63	145	16	51	67	212
Regió III	51	33	12	0	35	131	29	43	72	203
Regió IV	19	11	0	4	35	69	20	13	33	102
Regió V	0	0	0	0	68	68	37	36	73	141
Regió VI	8	39	0	1	68	116	28	27	55	171
Regió VII	0	29	1	0	68	98	44	42	86	184
Regió VIII	20	14	13	0	43	90	10	31	41	131
Regió IX	0	14	0	0	1	15	0	6	6	21
Total	280	276	71	50	433	1.110	307	314	621	1.731

Regió I: Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental, Vallès Oriental; Regió II: Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l'Estany, Selva; Regió III: Alt Camp, Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf, Tarragonès; Regió IV: Baix Camp, Conca de Barberà, Priorat, Ribera d'Ebre; Regió V: Baix Ebre, Montsià, Terra Alta; Regió VI: Cerdanya, Osona, Ripollès; Regió VII: Anoia, Bages, Berguedà, Solsonès; Regió VIII: Garrigues, Noguera, Pla d'Urgell, Segarra, Segrià, Urgell; Regió IX: Alt Pirineu, Alta Ribagorça, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Vall d'Aran.
Font: vegeu tots els municipis a l'enllaç segúent: https://docs.google.com/file/d/0B8O7_bnZ0wkDMXdpRVFfM3pfMDQ/edit?usp=sharing

ESTEM DAVANT D’UN NOU 1931?

Article publicat a El Triangle, 19 d'octubre de 2012.

Josep Maria Merino acabava un article publicat a El Triangle (http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2012/10/el_desgavell_31872.php), titulat “El desgavell” amb la pregunta “Estarem davant d’un nou 1931, en el que la gent va forçar l’èxit d’un conjunt aplegat sota les sigles –llavors- d’ERC?”. L’article carregava contra tots els partits d’allò que podríem anomenar “de tradició democràtica”: CDC, UDC, ERC, PSC i ICV. No comparteixo algunes de les afirmacions que fa, però sí que s’ha de reconèixer que la marea que ha suposat l’organització –més que la mateixa manifestació- i la incapacitat del Govern de reconduir-la cap a les seves posicions, ha superat les organitzacions polítiques. De la mateixa manera que la ràpida reacció d’Artur Mas que, ens agradi o no, ens ha descol·locat a la majoria. Com que sóc escèptic, vull afegir: ja veurem quan dura.

La pregunta final denota un desconeixement de la realitat de finals dels anys vint i dels anys trenta per part del seu autor. En desgreuge de Merino he de dir que em sembla que tots plegats hem viscut de la vulgarització dels fets del 12 al 14 d’abril de 1931, sense analitzar-ne les causes de fons. És cert que hi ha coses que s’assemblen molt als moments viscuts l’abril de 1931. Per exemple la il·lusió amb què ha viscut la gent la manifestació de l’11 de setembre passat és comparable a la de les manifestacions del 14 d’abril. La República aleshores i la Independència ara s’han convertit en una mena de panaceas.

Tot i amb això, el que es va viure el 1931 fou la conseqüència lògica d’un moviment que fou dirigit més per uns polítics que van culminar en la victòria del republicanisme catalanista a Catalunya –més que estrictament d’ERC- i en la proclamació de la República per part de Companys i de la República Catalana per part de Macià. Fou aquest gest valent d’ambdós que, amb la legitimitat de les urnes i contra la legalitat vigent, va obrir l’aixeta de la il·lusió que es va viure el 14 d’abril de 1931. Es tractava del resultat d’un procés iniciat uns anys abans, a finals dels 20, en què la Dictadura va propiciar la catalanització de la major part del moviment republicà d’esquerres, va fer que s’incorporés una nova generació a la política, la qual volia superar les velles divisions republicanes, al mateix temps que liquidar la Dictadura i escombrar els qui li van donar suport, sense haver de tornar a la situació anterior a 1923. Fou això, és a dir l’assumpció plena dels objectius catalanistes per part de les esquerres republicanes, la voluntat d’unitat i la necessitat de canviar el règim per una democràcia veritable el que va portar a la victòria del republicanisme catalanista a Catalunya i d’ERC, de manera molt clara, a Barcelona, en unes eleccions municipals que la mateixa oposició a la Dictadura havia aconseguit forçar i convertir en plebiscitàries. Així, els gestos de Companys i de Macià s’entenen com una conseqüència lògica d’una dinàmica que ells mateixos havien creat.

Lluís Companys i l'esquerra catalana

(text de la meva intervenció el 14 d'octubre de 2009 a la Pujada al Castell de Calafell, que es fa cada any en commemoració de l'afusellament de Lluís Companys)

Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!

He volgut començar amb aquesta proclama, que llançà Lluís Companys el 6 d’octubre de 1934 per dos motius fonamentals, que m’ha semblat interessant recordar en el dia d’avui, en què commemorem el 69è aniversari de l’afusellament, de l’assassinat, de Lluís Companys a mans d’aquelles forces feixistes que ja l’any 1934 amenaçaven la República i el que, per ell i per les esquerres catalanes representava aquesta. Unes forces feixistes que finalment van aconseguir els seus objectius enduent-se per endavant no només les esperances d’aconseguir una Catalunya millor sinó les vides de milers de persones que van morir en una guerra que va durar tres anys o en un exili, una repressió i una dictadura que en va durar gairebé quaranta. I cal recordar una vegada i una altra que el president Companys, l’únic escollit democràticament a Europa que fou assassinat durant la II Guerra Mundial, exemplifica totes aquelles persones que van patir aquesta repressió en carn pròpia.

Un dels motius a què em refereixo és el fet que enguany també celebrem l’any Macià perquè l’any passat en va fer 75 de la seva mort i enguany en fa 150 anys del seu naixement. Com hem vist, Companys apel·lava a l’esperit de Macià en aquell 6 d’octubre de 1934. I aquest és segon motiu que m’ha portat a recordar la proclama d’aquells dies difícils perquè justament fa pocs dies es celebrava el 75 aniversari de la revolució d’octubre catalana. Segurament, sense Macià ni els fets d’octubre de 1934 no podríem entendre el final tràgic de la vida del president Lluís Companys, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya.

En aquest sentit em sembla important que ens fem dues preguntes bàsiques que ens ajudin a entendre la figura del president màrtir. Aquestes preguntes estan relacionades i són per què Esquerra Republicana de Catalunya va dominar el panorama polític català dels anys trenta i per què Lluís Companys va arribar a ser president de la Generalitat, cosa que l’acabà portant a ser executat el 15 d’octubre de 1940. Crec que fer un repàs a la trajectòria política del president Companys ens pot ajudar a respondre les dues preguntes al mateix temps. I és que la biografia de Companys penso que resumeix també la història d’una esquerra catalana no lerrouxista que des de començaments del segle XX va intentar trobar el seu espai i no ho va fer fins que el 1931 no va confluir amb l’independentisme de Macià i amb una classe obrera que formalment no prenia partit però que va entendre que calia una acció política per transformar les seves condicions de vida.

Lluís Companys inicià la seva carrera política en un moment en què a Catalunya es va trencar el sistema caciquista implantat a l’Estat espanyol des de 1874. Un sistema en el qual només hi havia dues possibilitats: el Partit Conservador i el Partit Liberal. A Barcelona ciutat la Lliga Regionalista, l’any 1901, i la Unió Republicana, el 1903, van escombrar aquells dos partits de l’Ajuntament i van assentar les bases d’una dinàmica política pròpia per a Catalunya. Va ser en aquesta Unió Republicana, fundada per Nicolás Salmerón y Alejandro Lerroux en què Companys va fer les seves primeres passes en la política catalana. De fet, només aterrar pràcticament a Barcelona ja va fundar l’Associació Escolar Republicana juntament amb el seu amic i company Francesc Layret.

Però ben aviat, el republicanisme català es trobaria en una cruïlla. L’any 1905 una colla de militars espanyols van assaltar les redaccions del setmanari satíric Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya, tots dos òrgans de la Lliga Regionalista, per un acudit que no els havia fet gràcia. Com no podia ser d’altra manera, la reacció va ser ben diferent a Espanya i a Catalunya. El proverbial sentit de l’humor espanyol va fer que, en lloc de reprovar els actes dels militars, sorgissin arreu associacions de recolzament als oficials vandàlics, es van suspendre les garanties constitucionals a Barcelona i al final es va aprovar la Llei de Jurisidiccions, que permetia que els militars poguessin jutjar tot allò que consideressin que atemptava contra la unitat d’Espanya o contra ells mateixos. Un fet que va fer que, per sort, Francesc Macià es decidís a abandonar la carrera militar. A Catalunya, per contra, es va organitzar un moviment molt ampli en contra d’aquesta llei, hegemonitzat per la Lliga Regionalista però on hi van participar personalitats i partits de totes les tendències que va desembocar en una candidatura anomenada Solidaritat Catalana.

El republicanisme català es va trobar aleshores, en una cruïlla, la Unió Republicana, presidida aleshores per Josep Maria Vallès i Ribot va decidir apostar clarament pel moviment solidari. Alejandro Lerroux, en canvi, es va convertir en un ferotge opositor de la Solidaritat. Republicans nacionalistes i republicans espanyolistes iniciaven camins diferents, cada cop més distanciats. Va ser arran d’aquesta divisió entre republicans solidaris i republicans anti-solidaris que apareix el primer intent seriós de formar un partit de l’esquerra catalana: va ser la Unió Federal Nacionalista Republicana, creada el 1909, la qual fou dirigida per personatges com Pere Coromines, Francesc Layret. Membres d’aquesta formació també foren Lluís Companys o el vendrellenc Andreu Nin. El partit, d’un esquerranisme difús i d’un nacionalisme també difús, fruit d’una amalgama variada de procedències no va quallar i les derrotes electorals el portaren a buscar l’aliança amb el Partit Republicà Radical de Lerroux, cosa que va certificar la seva mort.

Cap el 1912, Companys, disconforme amb el pacte amb els lerrouxistes, va abandonar la UFNR i col·laborà un temps amb el Partit Reformista de Melquiades Álvarez. Però també disconforme en com aquest partit afrontava la qüestió autonòmica el va abandonar i s’integrà al Partit Republicà Català, fundat el 1917. En aquest partit hi confluïren diversos sectors, que tenien en comú el fet de ser els més esquerranosos del republicanisme català d’aquella època. En aquest sentit, assumien el programa federal de Pi i Margall de 1894, apostaven clarament per un nacionalisme republicà diferent de la Lliga i del Lerrouxisme, eren de tendències socialitzants i laïcistes. El seu primer directori va estar format per Francesc Layret, Gabriel Alomar, Marcel·lí Domingo, Alfred Perenya i Antoni Estivill. Publicava un periòdic anomenat La Lucha, el director del qual era Marcel·lí Domingo, l’editor Francesc Layret i el redactor en cap Lluís Companys. Va ser en aquest partit que Lluís Companys va forjar el seu prestigi. De fet, entre 1917 i 1920 va tenir un moment ascendent que va ser tallat de soca-rel quan van assassinar Francesc Layret. Aquest, precisament, va morir a mans dels pistolers de la patronal quan anava a defensar Lluís Companys i Salvador Seguí que es trobaven empresonats al penal de la Mola, a Menorca, Seguí per ser un sindicalista destacat i defensar els drets del treballador i Companys per defensar el defensor dels treballadors, és a dir per exercir el se ofici d’advocat laboralista.

La mort de Layret va situar Lluís Companys en la primera línia de l’escena política catalana ja que va ser designat el substitut del seu amic mort per a les eleccions de diputats de 1920 pel districte de Sabadell. Des de la seva posició de diputat d’un districte netament rabassaire i obrer, Companys va dur a terme una intensa campanya de propaganda i va participar molt activament en la fundació de la Unió de Rabassaires, durant els anys 1921 i 1922, de manera que es va convertir en el primer director del periòdic de la Unió: La Terra. Companys va esdevenir un dels líders de l’esquerra catalana, amb un gran prestigi entre els rabassaires i la classe treballadora, amb una gran capacitat de treball, que li va ajudar a guanyar les eleccions de diputats de 1923, també pel Partit Republicà Català amb un 61% dels vots. L’any 1931 el filòsof Francesc Pujols diria de Companys: "és l'home de Catalunya que, paral·lelament a en Cambó, representa tot un sistema polític". A diferència de la UFNR, la base del PRC era més popular i obrerista i molts dels seus dirigents van ser-ho també de la Unió de Rabassaires, com el mateix Companys, el sadurninenc Joan Casanovas o Ernest Ventós.

Tot i amb això, cap al 1921, el Partit Republicà Català es trobava en declivi i Joan Casanovas va insistir en la necessitat de crear un sol partit de l’esquerra catalana, cosa que coincidí també amb una crida del mateix Francesc Macià a una unió de les esquerres catalanes sense exclusions i tot afirmant que “convé atreure al nacionalisme la massa obrera concedint-li el màximum de reivindicacions que permet l’estat social actual”. Això va donar lloc a una assemblea unitària que se celebraria als locals del CADCI el 2 de febrer de 1923 entre els independentistes d’Estat Català i els republicans del PRC. Aquesta assemblea, però, va acabar de mala manera quan Companys i Marcel·lí Domingo van ser escridassats pels sectors més radicals del separatisme quan van intentar parlar de la qüestió del Marroc i se’ls va contestar que aquest era un problema espanyol i no català.

Allò que el 1923 no fou possible, sí que ho va ser el 1931. El 17 i 19 de març es va celebrar la Conferència d’Esquerres Catalanes on van confluir tres partits o organitzacions: els independentistes d’Estat Català, amb Francesc Macià al capdavant, el grup de l’Opinió de tendència socialista, amb Joan Lluhí i Vallescà, i els vells republicans del Partit Republicà Català, que aleshores ja tenia com a personalitat més rellevant Lluís Companys. També en aquest conclave hi participaven els rabassaires, representats en la figura d’Amadeu Aragai. A més, en aquesta conferència hi van participar una munió de nuclis de comarques d’una diversitat de procedències que anaven des del republicanisme federal al nacionalisme radical, passant fins i tot per alguns centres que abans havien estat adscrits al partit republicà radical, però que ja n’estaven desenganyats. El cert és que es va decidir crear un nou partit d’esquerres, republicà i catalanista. Significativament, la ponència sobre el “Reglament del Partit” donava com a nom de la nova formació el de Partit Republicà Socialista de Catalunya, cosa que es canvià pel d’Esquerra Republicana de Catalunya. En aquesta Conferència, Lluís Companys no hi pogué assistir perquè encara hi havia una ordre de captura sobre ell. Representants del Penedès hi havia el Centre Democràtic Federalista i Els Segarrotes, de Vilanova i la Geltrú, l’Agrupació Republicana i el Bloc Catalanista, de Vilafranca del Penedès, el Comitè Republicà de la Bisbal del Penedès i els periòdics Democràcia i El Carrer, ambdós de Vilanova i la Geltrú. Com ja sabeu, un mes després la victòria del nou partit va ser esclatant. Ja fos presentant-se sol, ja fos en forma de coalicions republicanes i obreres, les esquerres catalanes van escombrar del mapa polític català els partits monàrquics i van deixar la Lliga en una posició molt marginal.

Què havia passat entre aquella assemblea de 1923 i la Conferència d’Esquerres Catalanes? Doncs entremig d’ambdues dates hi va haver la Dictadura de Primo de Rivera que va suposar l’enlairament de Francesc Macià com a figura de l’oposició a la dictadura i la convergència de catalanistes i obrers en la lluita contra la repressió. No van ser pocs els municipis en què les eleccions de 1931 es van celebrar en clau de demanda d’amnistia per als presos polítics i socials al mateix temps que es reclamava la instauració d’un règim de llibertats. En molts municipis les coalicions republicanes comptaren amb la participació activa de sindicats de la CNT i de la Unió de Rabassaires. Finalment, doncs, les esquerres catalanes aconseguiren arrossegar una part important de la classe obrera catalana cap a les posicions polítiques d’ERC, d’aquí la victòria aclaparadora de 1931.

El que va venir després és o hauria de ser de tots conegut i no vull insistir-hi. La República, l’acció política de la Generalitat republicana i dels centenars i centenars d’alcaldes i regidors d’Esquerra potser no va complir al cent per cent les expectatives d’aquells que volien anar més enllà, però sí que va donar compliment a un programa reformista d’ampliació dels drets socials: el vot de la dona, l’ensenyament (Vilafranca i Vilanova, per exemple, van comptar per primera vegada en la seva història amb escoles graduades), la llei de contractes de conreus, l’Estatut de Catalunya mateix, en són bons exemples.

En definitiva, si Esquerra va dominar el panorama polític català dels anys trenta i Lluís Companys va esdevenir president de la Generalitat és perquè hi va haver un conjunt d’homes i dones que des del republicanisme i des del catalanisme van considerar necessària l’existència d’una Esquerra Catalana que, al mateix temps, fos esquerra, és a dir que respongués a les demandes socials de les classes populars, i catalana, és a dir amb objectius propis per al nostre país, que aconseguís la resolució del plet català ja fos per una via federal o amb la proclamació d’un estat català independent, però mitjançant una acció unitària de les esquerres. Esquerra va ser la vàlvula d’escapament d’unes classes populars que des de 1874 havien estat excloses sistemàticament dels òrgans del veritable poder. Companys, doncs, era el 1934 el polític de més prestigi per la seva trajectòria de republicà, catalanista i defensor dels drets dels treballadors. Per això va ser escollit president de la Generalitat i per aquest motiu fou afusellat el 1940. Companys era un símbol per als feixistes i per això se l’havia d’eliminar físicament. I Lluís Companys és un símbol ara per a nosaltres, els homes i dones d’esquerres i de tota la gent que va ser represaliada per una dictadura feixista.

Sé que avui, per molts d’aquells que defensem una opció d’una esquerra catalana, no sotmesa ni a la dreta ni a l’esquerra espanyolista són temps difícils i de vegades de confusió. Però deixeu-me que acabi aquesta intervenció amb les paraules que Lluís Companys va fer arribar als assistents a la Conferència d’Esquerres Catalanes, l’any 1931:

Germans! Germans, en la impaciència, en el dolor i en el coratge, Salut!

Calafell, 14 d’octubre de 2009

L'economia moral de la multitud: un concepte plenament actual

Quan vaig començar a estudiar a la Facultat de Geografia i Història estava de moda un historiador anglès, Edwar Palmer Thompson, a qui molts vam seguir fins a la seva mort, l'any 1993. E.P. Thompson va escriure un article amb aquest títol: "The moral economy of the English crowd in the eighteenth century" (Past & Present, 50, febrer 1971), traduït al castellà i publicat per Crítica amb el títol "La economía moral de la multitud en la Inglaterra del siglo XVIII" (al llibre Tradición, revuelta y conciencia de clase, Barcelona, 1984). En aquest article, Thompson parteix de la crítica a l'acceptació dels avalots ("riots" en anglès) que es produiren a Anglaterra en el segle clau del trànsit de l'Antic Règim a la societat plenament liberal com un element de resposta espasmòdica  a la misèria, a les alces sobtades de preus, que portaven al "pillatge" o a l'atac "indiscriminat" contra comerciants, flequers o moliners. Front a aquesta visió tradicional de la historiografia, ell hi oposava la seva que es basava en el fet d'entendre els moviments de masses, els múltiples avalots que es van produir al segle XVIII com una forma complexa i organitzada d'actuació, basada en unes normes fonamentals no escrites, en què els que hi actuaven consideraven defensar drets i tradicions en què a sota hi havia uns conceptes d'economia i d'obligacions socials dels diferents sectors de la comunitat. Si aquestes eren trencades, el poble tenia dret a imposar-les per la força. Després d'analitzar un bon nombre d'accions directes contra els especuladors de gra, el que es deriva de l'article de Thompson és que en el marc de la imposició de la societat liberal, "els pobres" van oposar una resistència en què consideraven com a immorals aquells que en època d'escassedat especulaven amb el gra i, amb la seva actitud, provocaven la fam de les classes més desafavorides. Es podia fer negoci, però aquest s'havia d'atendre a unes normes "morals" determinades. 

Tot això m'ha vingut al cap des de fa mesos perquè la situació de desballestament de l'estat del benestar que estem vivint actualment -ja no parlo de crisi- ha permès rescatar de la memòria aquest llarg, però bon article.  Les accions de protesta a Andalusia amb l'assalt a supermercats a la recerca de béns de subsistència bàsics m'han acabat de decidir a escriure aquest breu article. Thompson considerava que l'"economia moral dels pobres o de la multitud" va subsistir encara com a substracte del cooperativisme, però que després va morir. Jo penso que al nostre país, aquesta "economia moral" encara és plenament vigent. A Catalunya -on també es van produir avalots o rebomboris similars als d'Anglaterra-, va subsistir en el Republicanisme federal, el sindicalisme i l'anarquisme -tots tres amb molts elements en comú-, els quals van donar lloc a un ampli moviment cooperativista urbà i rural, desaparegut després de la derrota de 1939. Tanmateix, crec que les classes populars hem mantingut aquesta idea d'una economia que permeti progressar la gent, sempre i quan no ho faci perjudicant la resta de la societat; en què qui s'enriqueixi ha de contribuir al bé comú. Darrere del moviment d'indignació general hi ha aquest concepte d'immoralitat amb què han actuat banquers, empresaris i polítics, als quals reclamem no tant que hagin excercit les seves funcions socials sinó que s'hagin enriquit a base d'especular, mentir i corrompre's. En "l'economia moral", que el preu de la "crisi" la paguem els que no l'hem provocada, no hi té lloc. En "l'economia moral", que els que han provocat la situació actual se' surtin sense més, tampoc. Si algú esperava que tornaríem al liberalisme decimonònic sense cap resposta de la gent indignada, em sembla que anava errat.

Reivindicació del federalisme

El federalisme fou introduït als Països Catalans i a l'Estat espanyol a través de l'obra de Francesc Pi i Margall, que va adoptar els principis establerts per Proudhon, mitjançant els quals la societat s'havia de construir de baix a dalt, partint de l'individu fins arribar al conjunt de la humanitat, passant per la unió lliure i sobirana de comunes, comarques, regions i nacions. Aquesta era la manera de transformar la societat, de manera que Pi i Margall defensava un socialisme no dogmàtic, democràtic de base, que l'esquerra marxista ortodoxa acostuma a menysprear. És per aquest motiu que al nostre país el federalisme fou l'opció majoritària de les esquerres catalanes fins a la Guerra Civil.

El federalisme, formulat per Proudhon/Pi i Marcall incloïa la voluntat de transformar la societat des de baix i es plantejava com una opció anticentralista, la qual a Catalunya va anar prenent diverses formes polítiques: el Partit Republicà Democràtic Federalista, la Unió Federal Nacionalista Republicana i Esquerra Republicana de Catalunya, entre altres. Aquestes tenen un fil conductor de justícia social, democràcia i voluntat de resoldre la qüestió nacional catalana de forma diferent a com s'havia estructurat l'Estat espanyol que les forces socialistes ortodoxes i centralistes difícilment podien acceptar. El federalisme, doncs, fou la ideologia política que adoptà el catalanisme popular, tal com ens demostrà el recentment traspassat Josep Termes, i per aquest motiu el PSOE havia tingut a Catalunya un caràcter marginal. A més, el federalisme entès així era també un camp comú entre els republicans d'esquerra catalans i l'anarcosindicalisme.

Amb el temps, però el federalisme inicial es va anar modulant i adaptant a les circumstàncies fins arribar al que plantejava ERC en la seva declaració de principis de 1933. En aquesta es deia que “Estimant d'indiscutible evidència la personalitat nacional de Catalunya per les circumstàncies històriques, geogràfiques, lingüístiques, econòmiques i més encara la voluntat indestructible dels catalans, tot reservant al Poble Català l'ús de la facultat auto-determinadora, que li competeix per dret propi, el Partit considera necessària per als suprems interessos de fraternitat universal i particularment per raons d'ordre històric i geogràfic, la federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics.” La declaració puntualitzava que només es podria construir la federació ibèrica amb els pobles que es regissin per normes democràtiques “pactant directament amb ells per mitjà dels seus llegítims representants, un cop assolida la llibertat de Catalunya”. Un cop fet això, l'Estat català havia de tenir competències plenes en camps com l'ordre públic, l'administració de justícia, l'organització de les milícies -excepte en cas de guerra amb l'estranger-, la legislació social, la divisió territorial, l'ensenyament i el cobrament de tots els tributs. Això no era el que tenia Catalunya el 1933, però era l'aspiració màxima d'ERC en aquells moments.

És evident que al segle XXI hi ha coses que han canviat. L'aspiració de reorganitzar i regenerar l'Estat espanyol que, a través de Valentí Almirall -que havia estat militant del Partit Republicà Democràtic Federalista-, es va traslladar al catalanisme, ja no té sentit després de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Les “raons d'ordre històric”, doncs, han canviat. Catalunya, si s'ha de federar, ho ha de fer directament en una futura Federació Europea. I mentre aquesta no existeixi, ha d'aspirar a tenir un Estat propi per accedir directament a les decisions que es prenen a Brussel·les. Tanmateix, des d'Esquerra Republicana hem de recollir l'herència del federalisme i l'hem de reivindicar en tant que ideologia que posa per davant la construcció democràtica de la societat, de baix cap a dalt, que és a la base de com entenem nosaltres el dret a l'autodeterminació (o dret a decidir, com vulgueu) i la consecució de la justícia social.

Nota: acompanya aquest text una al·legoria de la República federal de La Campana de Gràcia del 14 de febrer de 1873. Font: fototeca.cat

80 anys d’Esquerra Republicana de Catalunya al Penedès. L’organització d’ERC, 1931-1936

Ara fa 80 anys, es va consituir la primera comarcal del Penedès d’Esquerra Republicana de Catalunya. De fet, tal i com s’assenyalava al setmanari Abril (23-1-1932), la del Penedès va ser la primera organització comarcal que es va estructurar al partit. La qüestió comarcal havia pres força embranzida en els darrers anys de la Dictadura i el Penedès no va estar absent d’aquest moviment. Cal recordar les exposicions d’art del Penedès, diversos aplecs de germanor penedesenca, etc. Per a ERC, però, la forma d’organització comarcal no era una simple qüestió d’identitat. Des del primer moment, Esquerra Republicana de Catalunya va buscar una estructura que ajudés a combatre les antigues xarxes que havia anat bastint el caciquisme al llarg dels anys. Per aquest motiu Roc Boronat afirmava que “En organitzar el nostre partit de Catalunya i per Catalunya, se'ns ha ocorregut de seguida la divisió de la nostra terra en comarques naturals. Tot un munt de dificultats ens sortiren al pas i fins en certs moments vàrem tenir la temença de què la nostra intenció era irrealitzable”. Per això es va adoptar la divisió comarcal que havia fet Pau Vila en el seu llibre El problema comarcal de Catalunya, prefigurant la voluntat d'estructurar administrativament el país d'aquesta mateixa manera. Segons Boronat, l'objectiu era clar: “En tota l'organització d'Esquerra Republicana perseguim la mateixa finalitat: regenerar la nostra política. És per això que esperem la col·laboració decidida de totes les nostres entitats per tal de realitzar ràpidament aquesta concepció nostra i que la seva actuació siguin ja els primers resultats de la nova política que ha de millorar totes les coses de casa nostra.” Roc Boronat concloïa que “Esquerra Republicana no és ni ha de ser un partit més. Reflexa la coincidència de la nova Catalunya i una nova concepció de totes les coses que a Catalunya hi ha.” (Abril, 31-10-1931). De manera, la conseqüència lògica de tot plegat és que la gent del Penedès decidís organitzar-se col·lectivament i en això es van avançar a la resta del partit. En la primera comarcal hi eren presents la majoria d’entitats adherides a ERC de les tres comarques que actualment formen la regional d’ERC del Penedès: l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf.

Després de la proclamació de la República, de la consitució de la Diputació provisional de la Generalitat, de les eleccions a Corts constiuents del 28 de juny, tocava organitzar el partit. Al Penedès només cinc entitats s’havien adherit a la Conferència d’Esquerres Catalanes -acte fundacional d’ERC- celebrada entre el 17 i el 19 de març de 1931: l’Agrupació Republicana de Vilafranca, el Bloc Catalanista Republicà, també de Vilafranca, el Centre Democràtic Federalista de Vilanova, el Centre Republicà Nacionalista del Vendrell, el Comitè Republicà de la Bisbal del Penedès i el grup Els Segarrotes de Vilanova. D’aquestes organitzacions, només l’Agrupació Republicana, el Centre Democràtic Federalista i el Centre Republicà Nacionalista, continuaren al partit. El grup Els Segarrotes es convertí en el Centre d’Esquerra-Estat Català, però per discrepàncies amb Macià a l’hora d’escollir el representant del Penedès a les eleccions del 28 de juny de 1931, no van participar mai de la vida organitzativa al Penedès.

Entre el 14 d’abril i l’agost de 1931, van ser moltes les entitats que es van adherir al partit arreu de la regió penedesenca, de manera que el primer Ple Comarcal d’ERC d’el Penedès es va celebrar el 23 d’agost de 1931 [Democràcia, 29-8-1931] i en el segon, que es celebrà el 6 de setembre següent, es va aprovar definitivament el reglament que havia de regir la federació i el seu primer Comitè directiu format per:

President: Pere Mestres, de Vilanova i la Geltrú

Vicepresident: Sadurní Oliver, de Sant Sadurní d'Anoia.

Secretari: Joan Balletbò, de Vilafranca del Penedès

Comptador: Josep Esteve, de Gelida

Caixer: Josep Camps, de Torrelles de Foix

Un representant de les entitats del Baix Penedès

Aquest darrer no es va arribar a nomenar. Si la primera organització comarcal havia inclòs les tres comarques del Penedès històric, a partir dels acords del I Congrés Nacional (febrer de 1932), el Penedès quedà dissociat en dues organitzacions diferents dins del partit: la del Penedès (Alt Penedès i Garraf) i la comarcal del Vendrell (Baix Penedès). S’havia decidit que les comarcals existents s’havien d’adaptar a les circumscripcions electorals existents a l’època: Barcelona ciutat, Barcelona província, Girona, Lleida i Tarragona. Tot i amb això, des d’Esquerra al Penedès no es va abandonar mai la voluntat que la nova divisió administrativa que s’estava discutint contemplés la unitat del Penedès. D'aquesta manera, el 20 de gener de 1933, a instàncies de Salvador Armendares, es va fer una reunió d'alcaldes dels municipis de la regió en què s'instava el Parlament a reconèixer la unitat del Penedès.

Tot seguit exposaré una relació de les entitats que he detectat que, en un moment o altre del període 1931-1936, van estar adherides a ERC, organitzada per comarques i municipis.

Alt Penedès

Avinyonet del Penedès

El 14 de setembre de 1931 es va constituir el Centre d’Esquerra Republicana d’Avinyonet, el qual devia estar integrat per membres de la societat La Concòrdia. El 1933 tenia 35 militants i el 1934, en tenia 40. El maig de 1934 el seu consell directiu el formaven: Joan Sendre Solé (president), Venanci Massana Cuscó (vicepresident), Salvador Raventós Marei (secretari), Joaquim Cuscó Miquel (vicesecretari), Ferran Raventós Mata (comptador), Josep Guasch Mestre (caixer), Agustí Llopart Vendrell (adjunt) i Josep Ràfols Cols (adjunt). En les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, la llista de La Concòrdia (adherida a Esquerra Republicana, segons consta al Butlletí Oficial de la Generalitat) va obtenir 482 i cinc regidors: Josep Miquel Puig, Venanci Massana Cuscó, Francesc Esteve Romeu, Josep Escofet Batlle i Joan Mata Pujol.

Les Cabanyes

A les Cabanyes no hi va haver organització d’ERC. Tot i amb això, a les eleccions municipals de 1934 es va presentar una llista del partit (fou l’única que es presentà al municipi), que obtingúe 215 vots i cinc regidors: Pere Albornà Romeu, Alfred Galofré Saumell, Pere Mestres Raumell, Pere Raventós Mestres i Pere Soler Bruna.

Castellet i la Gornal

No hi va haver organització comarcal. El 1934, a les eleccions municipals es van presentar una llista d’ERC i una altra de la Unió de Rabassaires. La llista d’ERC va guanyar i va obtenir 364 vots i els regidors elegits per ERC foren: Joan Torrents Pascual, Joan Sevé Cuscó, Joan Pujol Cassanyes, Andreu Cassanyes Batlle, Pere Tort Ferrater i Josep Rossell Mestres.

Castellví de la Marca

A Castellví de la Marca hi havia el Centre d’Esquerra Republicana, el qual es devia crear després del II Congrés Nacional ordinari (juny 1933). El maig de 1934 tenia 279 militants i el juny de 1936, en tenia 150. El Consell directiu de maig de 1934 era format per Lluís Recasens (president), Andreu Piñol (vicepresident), Joan Gallart (secretari), Pere Arnabat (comptador), Josep Calaf (caixer), Joan Serra (adjunt) i Josep Pujol (adjunt). En les eleccions municipals de 1934 va obtenir 527 vots i sis regidors: Pere Gallart Morató, Pere Casals Sernós, Antoni Batet Urpí, Josep Sogas Solé, Joan Elias Sans i Joan Casas Casanovas.

Font-rubí

A Font-rubí es creà el Centre Democràtic d’Esquerra Republicana. El juny de 1936 tenia 93 socis. En les eleccions de municipals de 1934 va obtenir 372 vots i 6 regidors, guanyant l’alcaldia. Aquests regidors eren: Joan Domènech Ventura, Pere Rafecas Olivella, Joan Càlix Saumell, Josep Miret Prats, Antoni Valls Quintana i Joan Gallego Tuyà.

Gelida

La Societat Coral Artesans, fundada el 1897 va decidir-se a integar-se a ERC. Per això va crear una secció política que va prendre el nom de Joventut d’Esquerra de Gelida. El juny de 1933 tenia 50 militants, el maig de 1934 100, i el juny de 1936 86. El maig de 1934 el Consell directiu estava fomat per Antoni Ferrer Miró (president), Romà Casas (vicepresident), Joaquim Julià (secretari), Joan Claramunt (vicesecretari), Josep Tomàs (comptador), Josin Riba (caixer) i Josep Llopart Alegra (adjunt). El 1936 el president de la Joventut d’Esquerra de Gelida continuava essent Antoni Ferrer i el vicepresident era JosepTomàs Rovira. En les eleccions del 12 d’abril de 1931, els republicans foren minoria però els tres regidors que van sortir -Joan Bertran Llopart, Martí Planas Gras i Àngel Ollé Capdevila- van ser els més votats. En les eleccions municipals de 1934 va ser la llista més votada (746 vots i sis regidors). Els regidors d’ERC de 1934 foren: Joan Bertran Llopart, Àngel Ollé Capdevila, Martí Planas Gras, Francesc Llopart Ollé, Josep Alegre Claramunt i Pere Gibert Rius. La Joventut d’Esquerra publicà una revista que tenia per capçalera Flama.

La Granada

El 1931 es creà el Centre d’Esquerra Republiana. El juny de 1936 tenia 77 socis. Els cinc regidors que va obtenir el Sindicat Unió Agrícola (303 vots) el 1934 eren també membres d’ERC. Aquests eren: Manuel Escoda Oller, Josep Colomer Bas, Josep Puig Vives, Joan Mestres Freixa i Joan Casanovas Olivella.

Mediona

Entre 1932 i 1933, el Sindicat Agrícola Cooperatiu de Sant Joan de Mediona es va adherir a ERC. El Sindicat s’havia fundat el 1914. El juny de 1936 tenia 120 socis. En les eleccions municipals de 1934 es va decidir copar l’Ajuntament i des del Sindicat es van presentar dues candidatures: la Cooperativa de Federació d’Esquerra Republicana de Catalunya en coalició amb la Societat de Rabassaires l’Amistat i l’Agrupació Sindicat d’Agricultors Rabassaires d’Esquerra. Els regidors elegits foren: Josep Almirall Iglésias, Antoni Suriol Raspall, Miquel Gustems Domingo, Francesc Balada Ventura i Josep Busquets Vallès.

Olèrdola

L’any 1931 hi havia un Centre d’Esquerra Republicana de Catalunya a Moja. En les eleccions municipals de 1934 la llista d’ERC va guanyar, amb 409 vots i cinc regidors: Josep Raventós Valldosera, Pere Tort Raventós, Salvador Mestres Mestres, Jaume Llucià Raventós i Pere Font Solé.

Olesa de Bonesvalls

El Centre Federal d’Esquerra es va adherir a ERC el 20 de maig de 1931. El 1934 tenia 61 socis i el seu Consell directiu estava format per Vicenç Olivella Raventós (president), Joan Badell Parellada (vicepresident), Joan Santacana Mitjans (secretari), Joan Masana Fusté (vicesecretari), Joaquim Raventós Julià (comptador), Ramon Ros Mitjans (caixer), Francesc Badell Badell (adjunt), Josep Carbó Farigola (adjunt) i Joan Urpi Ràfols (adjunt). A les eleccions municipals de 1934 va treure 158 vots i 4 regidors: Pere Mestres Cases, Josep Augé Tutusaus, Joan Escala Ventura i Agustí Olivella Cuscó.

Pacs del Penedès

No hi ha constància d’organització d’ERC a Pacs. El gener de 1934 es va presentar una llista de Rabassaires d’Esquerra Republicana (l’única que es presentava al municipi), obtenint 102 vots i els cinc regidors que componien l’Ajuntament: Josep Martí Salvà, Josep Ferré Pellicer, Joan Esclassans Grau, Casimir Saperas Colet i Josep Rovira Montserrat.

El Pla del Penedès

L’any 1921 es va crear el Sindicat Cooperatiu Unió d’Agricultors, el qual es va adherir a ERC l’estiu de 1931. L’any 1931 tenia 52 socis i el juny de 1936, 80. L’any 1936 el president era Isidre Domènech i el secretari Joan Gallart. En les eleccions municipals de 1934 va guanyar amb 411 i cinc regidors: Josep Boada Batlle, Jaume Queraltó Mestres, Albert Catanis Ferrer, Albert Roca Parellada i Jaume Figueras Panadés.

Pontons

El 3 de gener de 1932 es va constituir el Centre d’Esquerra Republicana i el gener de 1933 s’hi incorporava la Joventut Federal d’Esquerra. El maig de 1934 tenia 32 socis i el seu Consell directiu estava format per Vicenç Tutusaus Domènech (president), Pere Vives Farré (vicepresedient), Josep Martí Bertran (secretari), Jaume Domènech Solé (caixer) i els adjunts Josep Gomà Vallès, Pau Gomà Segura, Jaume Valdosera Romeu, Rafel Queralt Cruset i Josep Domènech Martí. En les eleccions municipals de 1934 la llista d’ERC va obtenir 93 vots i 4 regidors: Albert Sapera Sendra, Josep Martí Bertran, Jaume Segura Romeu i Joan Parres Bartrolí.

Puigdàlber

No hi ha constància de cap entitat adherida. En les eleccions municipals de 1934 es va presentar llista d’ERC, la qual va rebre 77 sufragis que li permetien tenir quatre regidors: Manuel Parellada Mitjans, Josep Castañares Expósito, Jaume Ferrando Sàbat i Josep Mir Milà.

Sant Cugat Sesgarrigues

El Centre d’Esquerra Republicana es va consituir el 4 d’abril de 1931. També hi tenia adherida la Unió de Rabassaires. L’any 1934 tenia 66 militants i el seu Consell directiu estava format per Joan Vidal Rigual (president), Josep Ferrer Ferret (vicepresident), Remigi Cuscó Miquel (secretari), Joan Ollé Ferrer (vicesecretari) Joan Boada Rovira (comptador), Joan Parladé Piñol (caixer), Josep Poch Urpí (adjunt) i Emili Amell (adjunt). En les eleccions municipals de 1934, la llista d’ERC va quedar segona, amb 173 vots i dos regidors: Josep Travé Forns i Joan Urgell Sadurní.

Sant Llorenç d’Hortons

No hi constància d’organització local d’ERC. En les eleccions municipals de 1934 la Unió de Rabassaires i Esquerra van decidir copar l’Ajuntament, presentant dues llistes. La d’ERC quedà segona, amb 65 vots i 2 regidors. Salvador Arnau Farré i Francesc Subirana Guilera.

Sant Martí Sarroca

L’any 1931 comptava amb dues entitats, el Centre d’Esquerra Republicana i la Cooperativa Obrera de la Bleda. L’any 1933, el Centre tenia 271 socis i el 1936, 192. L’any 1936, el president era Pere Llopart i el secretari Josep Canals. En les eleccions municipals de 1934, ERC, la Unió de Rabassaires i la Unió Socialista de Catalunya van copar les eleccions, presentant dues llistes diferents. El Centre d’ERC va guanyar, amb 714 vots i set regidors: Pere Rabella Farré, Josep Marlés Cuscó, Josep Cruset Llenas, Marcel·lí Pera Llopart, Joan Sivill Bertran, Joan Ventura Soler i Josep Puiggròs Sogas.

Sant Pere de Riudebitlles

La Joventut d’Esquerra Republicana de Sant Pere de Riudebitlles va participar ja en els primers plens comarcals d’ERC al Penedès. El maig de 1934 tenia 200 socis i el seu Consell directiu l’integraven Josep Creixell Montserrat (president), Joan Carol Llorens (vicepresident), Joan Tarrida Esteve (secretari), Josep Alegre Ràfols (vicesecretari), Antoni Parellada Baiges (caixer), Jaume Galimany (adjunt) i Jaume Esteve (adjunt). A les eleccions municipals l’Ateneu Republicà Català de la Joventut d’ERC va obtenir 411 vots i 6 regidors, guanyant les eleccions. Els regidors d’ERC foren: Josep Creixell Montserrat, Ignasi Gumà Miret, Enric Alegre Estalella, Antoni Vallès Arús, Pere Valls Llongarriu i Jaume Romeu Esteve.

Sant Quintí de Mediona

El 15 d’agost de 1931 s’havia creat el Centre Obrer Republicà a partir de la iniciativa de la llista republicana guanyadora en les eleccions del 12 d’abril. Un any després de la seva creació, es decidia el seu ingrés a ERC. El 1933 tenia 123 socis i el maig de 1934 30. En aquesta darrera data, conformaven el seu Comitè directiu Martí Olivella Ausgrat (president), Bartomeu Llobet (vicepresident), Jaume Olivella Mata (secretari), Antoni Ramon Planas (vicesecretari), Ramon Rafecas Sabater (comptador), Jaume Gallego Miró (caixer) i els adjunts Josep Creixell, Martí Olvella, Josep Poch EScofet i Pere Llenas Suriol. A les eleccions municipals de 1934 va la llista del Centre Obrer va ser derrotada. Va obtenir 334 vots i dos regidors: Bartomeu Llobet Vallès i Josep Miró Miró.

Sant Sadurní d’Anoia

El 4 de febrer de 1931 es va constituir la Unió Catalanista Republicana, com a entitat adherida a Acció Catalana. Però, després de la poclamació de la República es va acabar adherint a ERC i constituint formalment el Centre d’Esquerra Republicana el 5 de gener de 1933. En aquest any tenia 60 socis, el 1934 comptava amb 150 i el juny de 1936 amb 118. El maig de 1934, el Consell directiu estava format per: Josep Ferré (president), Josep Balagué (vicepresident), Josep Benet (secretari), Jaume Baqués (vicesecretari), Ermengol Sibill (comptador), Antoni Tubella (caixer), Ernest Roca (adjunt), Antoni Huget (adjunt). El juny de 1936 el president era Daniel Forns i el secretari Antoni Huguet. En les eleccions del 12 d’abril aquesta entitat va treure 4 regidors, quedant per darrera de la candidatura de dretes. Tot i amb això, les eleccions es van repetir el 31 de maig de 1931 i va sortir guanyadora la candidatura d’ERC obtenint acta de regidor per aquesta Miquel Bruna, Joan Duram Ferrer, Salomó Esteve Cases, Daniel Forns Torelló, Anton Raventós Cases, Ernest Roca Guilera, Pere Torres Montserrat i Anton Comas Raventós. A les municipals de 1934 ERC va ser la llista guanyadora amb 1.121 vots i vuit regidors: Miquel Bruna Vila, Joan Duran Ferrer, Antoni Lloret Miquel, Josep Escarré Vallverdú, Jaume Ferrer Carbó, Francesc Tubella Rossell, Pere Esteve Llopart i Josep Ferrer Martí. Publicà el setmanari Lluitem!

Santa Fe del Penedès

L’any 1931 tenim constància de l’existència d’un Centre d’Esquerra Republicana a Santa Fe. A les eleccions municipals de 1934, es presentà una llista de la Unió de Rabassaires, en la qual s’integraren els membres d’ERC. La llista de la UR va obtenir 97 vots i 4 regidors: Miquel Ruiz Zarzoso (ERC), Cristòfor Capellades Casanovas (UR), Francesc Vallès Bosch (UR) i Emili Calvo Pérez (UR).

Santa Margarida i els Monjos

La Societat Coral La Margaridoia s’havia fundat el 1902 i el 1931 va decidir adherir-se a ERC. El 1931 també hi havia un Centre d’Esquerra Republicana a la Ràpita. El 1933 ERC tenia 148 afiliats i el juny de 1936, el Centre d’ERC en tenia 187. El 1936 el president del Centre era Ramon Vinyals i el secretari Josep Ferret. A les eleccions de 1934 va obtenir 607 vots i 6 regidors: Antoni Bolet Soler, Josep Bosch Roca, Joan Santacana Sans, Joan Martí Marcé, Josep Ràfols Raventós i Pau Janer Figueras.

Subirats

No hi ha cap centre registrat. A les eleccions municipals de 1934 els rabassaires van decidir copar l’Ajuntament presentant dues llistes, una d’ERC i l’altra de la USC, deixant la Lliga Regionalista fora. La llista d’ERC va guanyar amb 646 vots i vuit regidors: Rossend Vendrell Massó, Agustí Mercader Guixé, Jaume Bruna Carbonell, Antoni Catasús Parera, Jaume Massana Guilera, Miquel Solé Armengol, Josep Olivella Vendrell i Miquel Vendrell Tetas.

Torrelavit

El Centre d’Esquerra Republicana s’havia creat el 1931. L’any 1933 tenia 120 socis i el juny de 1936, 125. En aquesta data, el president era Miquel Gil Torres i el secretari Pere Mata Pins. A les eleccions municipals de 1934 la llista d’ERC va obtenir 406 vots i cinc regidors: Jaume Munné Miquel, Joan Cols Arnan, Antoni Ferrer Arús, Josep Poch Calaf i Joan Miquel Baqués. Durant l’any 1932 el Centre d’ERC va treure una publicació amb el títol de Renaixença Republicana.

Torrelles de Foix

El Centre d’Esquerra Republicana s’havia creat el 1931. L’any 1933 hi hagué també un Centre d’ERC a les Llombardes. El Centre de Torrelles tenia, l’any 1933, 59 socis i el de les Llombardes, 48. L’any 1936, el Centre d’ERC de Torrelles comptava amb 55 socis. A les eleccions municipals de 1934, es van presentar dues llistes d’esquerres amb militants d’ERC al seu si: la del Grup Popular Torrellense i la d’ERC. La llista d’ERC quedà en segon lloc amb 298 vots i 2 regidors. Els regidors d’ERC en aquell any eren: Joan Ventura Grimau (Grup Popular Torrellense, però militant d’ERC), Isidre Tutusaus Colet (llista d’ERC) i Pere Anunci Segura (llista d’ERC).

Vilafranca del Penedès

El maig de 1930 es constituí l’Agrupació Republicana, formada per gent jove i nova en la política. Aquesta agrupació va participar a la Conferència d’Esquerres Catalanes i s’integrà a ERC. El 12 d’agost de 1931 es constituí el Centre d’Esquerra Republicana de Vilafranca. El Consell directiu de maig de 1934 estava format per Josep Montaner Esteve (president), Pere Pascual Via (secretari), Manuel Clarassó (comptador), Francesc Hugué Raurell (caixer), Lluís Guasc Rovira (adjunt), Enric Bastardas Carraté (adjunt). El 1933, el Centre comptava amb 130 socis, el maig de l’any següent amb 135 i el juny de 1936 amb 157. També tenia una secció de les Joventuts d’Estat Català i una secció femenina: l’Agrupació Femenina Republicana d’Esquerra, dirigida i impulsada per Ketti Sagrera. En les eleccions del 12 d’abril de 1931, els membres de l’Agrupació Republicana (ERC) formaren part del Pacte d’Esquerres i tingueren tres regidors: Salvador Armendares, Fèlix Balaguer Castellet i Jaume Guitart. A les eleccions municipals de 1934, ERC va formar la Coalició d’Esquerres Republicanes, que va sortir guanyadora amb 2.595 vots i 11 regidors. D’aquests, sis eren militants d’ERC: Fèlix Balaguer Castellet, Jaume Guitart Soler, Magí Manyé Rafecas, Francesc Hugué Raurell, Josep Junqué Massana i Miquel Plans Marimon. El Centre d’Esquerra Republicana publicà el setmanari Abril entre l’agost de 1931 i l’octubre de 1934. Salvador Armendares fou escollit diputat al Parlament de Catalunya el 19 de novembre de 1932.

Vilobí del Penedès

El 2 de setembre de 1931 es constituïa el Centre d’Esquerra Republicana de Bellver a Vilobí del Penedès. El Consell directiu de maig de 1934 era format per: Julià Vidal (president), Josep Sàbat (vicepresident), Josep Suriol (secretari), Josep Planas (comptador), Josep Puig (caixer) i Josep Farrera (adjunt). L’any 1933 tenia 65 socis, els mateixos que el 1934 i el juny de 1936 comptava amb 63. A les eleccions municipals de 1934 ERC va guanyar les eleccions amb 327 vots i cinc regidors: Julià Vidal Olivella, Joan Ràfols Vivó, Vicenç Portolés Vergés, Josep Vilajuà Baqués i Jaume Montserrat Vallès.

Baix Penedès

Albinyana

El 22 de juny de 1931 es constituí el Centre Republicà Catalanista que es va adherir a ERC. El maig de 1934 formaven el seu Consell directiu Joan Mercadé Ribas (president), Bartomeu Nin Arans (vicepresident), Joan Rovira Casellas (secretari), Isidre Casellas Arans (vicesecretari), August Saperas Rovira (comptador), Antoni Juncosa Casellas (adjunt) i Josep Juncosa Casellas (adjunt). L’any 1933 tenia 22 socis i el maig de 1934, 25. A les eleccions municipals de 1934 el Centre Republicà Catalanista obtingué 103 vots i sis regidors: Josep Cañellas Mas, August Saperas Rovira, Joan Nin Casellas, Ramon Casellas Mañé, Josep Amigó Amigó i Joan Jané Rovira.

L’Arboç

L’1 d’agost de 1931 es va constituir la Joventut Catalanista d’Esquerra Republicana. El maig de 1934 el seu Consell directiu estava format per Joan Llorens Raventós (president), Prudenci Badia Girona (vicepresident), Joan Ferrer Marquès (secretari), Agustí Romagosa Cruset (vicesercretari), Ramon Tort Lluch (comptador i caixer) i els adjunts Joan Romagosa, Joan Pujol i Jaume Garriaga. El 1933 tenia 41 socis, el maig de 1934, 60 i a començaments de 1936 en tenia 40. A les eleccions municipals de 1934 formà coalició amb la Unió Republicana Federal, la qual va obtenir 491 vots i sis regidors. Els regidors d’Esquerra eren Joan Romagosa Carme, Joan Ribé Alba, Joan Pujol Costa i Miquel Inglada Colet.

Banyeres del Penedès

El 1933, existia una Agrupació d’ERC amb 18 militants i l’1 de febrer de 1934 es va adherir al partit la Cooperativa Unió Banyerense, amb 50 socis. L’any 1936, abans del Congrés que es va suspendre l’entitat tenia 52 socis. El maig de 1934, el Consell directiu estava composat per Pau Rovira Mestres (president), Joan Sanahuja (vicepresident), Joan Güell (secretari), Joan Inglada (vicesecretari), Florenci Cañas (comptador), Josep Vilanova (caixer), Joan Benach (adjunt) i Josep Inglada Orpí (adjunt). A les eleccions municipals de 1934, que va perdre, va obtenir 117 vots i 2 regidors.

Bellevei

El 22 de juny de 1931 el Centre Catalanista Republicà es va adherir a ERC. L’any 1934 tenia 25 socis i el Consell directiu estava format per: Domènec Miravent (president), Magí Vidal Huguet (secretari), Pere Urgell Cuatrecasas (caixer), Pere Mañé Farré (adjunt) i Pau Inglada (adjunt). El juny de 1936 comptava amb 38 socis. A les eleccions municipals de 1934 va ser la llista guanyadora amb 177 vots i quatre regidors: Pere Clavé Milà, Lluís Sans Pujol, Joan Mañé Urgell i Feliu Vives Mañé.

La Bisbal del Penedès

A l’octubre de 1931 constava com a entitat d’ERC el Comitè Republicà, que devia estar format pel Centre Republicà Socialista. Després no hi ha més constància de cap entitat d’ERC.

Bonastre

El 1931 constava com a entitat adherida Germanor. Després es creà el Centre Republicà d’Esquerra. L’any 1933 tenia 35 socis i el juny de 1936, 244. L’any 1933 n’era president Joan Pié i secretari Pere Roca Farré.

Calafell

El 14 de març de 1931 es va constituir el Centre Republicà Democràtic de Calafell, que s’adheriria a ERC. El 1933 tenia 198 socis, el 1934 204 i el 1936 238. El maig de 1934 el seu consel directiu era format per Josep Castelló Farrés (president), Josep Llevadies Mestres (vicepresident), Josep Rovira Calaf (secretari i comptador), Jaume Mestres Albet (caixer), Joan Batallà Mestres (adjunt) i Joan Grífols Albà (adjunt). El 1934 va guanyar les eleccions municipals amb 370 vots i 6 regidors: Francesc Nin Palau, Ramon Rovira Vidal, Recaredo Vidiella Pujol, Casimir Rossell Pons, Josep Rion Mil i Josep Fons Mestres.

Cunit

El Grup d’Esquerra de Cunit es va constituir l’1 de setembre de 1933. En aquest any tenia 24 socis. L’any següent en comptava 20 i el juny de 1936, 29. El maig de 1934 el Consell directiu era format per: Pere Hugué Solé (president), Josep Ferrando Pagès (vicepresident), Jaume Mestres Jané (secretari), Pere Mestres Ricart (caixer), Josep Mestres Serra (adjunt), Emili Martí Ferrando (adjunt). El gener de 1934 va ser l’única llista que es va presentar, amb 70 vots i cinc regidors.

Llorenç del Penedès

L’entitat adherida a ERC era el Centre Republicà Federal. L’any 1933 comptava amb 100 socis i el juny de 1936, amb 113. L’any 1936 el president del Comitè polític era Josep Brugal, el secretari Antoni Fontanals i el tresorer Josep Sicart. En les eleccions de 1934 la llista d’ERC fou l’única en presentar-se, obtenint 197 vots i sis regidors: Josep Brugal Palau, Josep Montserrat Torrents, Joan Sicart Riera, Miquel Romeu Mas, Jaume Soler Mitjans i Joan Montserrat Ràfols.

Masllorenç

La Societat de Rabassaires i Caixa Rural s’havia adherit a ERC el 1931. També prenia el nom de Centre Catalanista Republicà, integrat per les mateixes persones. L’any 1933 tenia 94 socis, el maig de 1934, un menys i el juny de 1936, 110. El Consell directiu de 1934 era format per: Marc Garriga Ferré (president), Joan Gibert Ferré (vicepresident), Josep Saperas Ribas (secretari), Sunon Galofré Garriga (vicesecretari), Anton Palu Seguí (comptador), Joan Calaf Farrerons (caixer), Ramon Batet Carbonell (adjunt), Salvador Serramià Calbet (adjunt) i Ramon Puig Ferrerons (arxiver). El 1936 el Comitè polític el presidia Ramon Batet Carbonell, Antoni Nin Domènec era el secretari i Joan Sendrós Gibert, el tresorer.

El Montmell

La Penya Catalanista Republicana s’havia adherit a ERC per l’octubre de 1931 i després es convertí en Centre Republicà Catalanista. L’any 1933 tenia 38 socis, que havien passat a 74 el juny de 1936. El gener de 1934 foren escollits com a regidors en la candidatura del Centre: Josep Saperas Cendrós, Francesc Andreu Ferré, Joan Saperas Ribas, Miquel Pons Vives i Cristòfor Valldosera Font.

Sant Jaume dels Domenys

El Comitè d’Esquerra Republicana es devia crear l’any 1932. El 1933 tenia 102 afiliats i l’any 1936, 144. En la darrera data, el president era Ignasi Guivernau Virgili i el secretari Antoni Batet Freixas. En les eleccions municipals de gener de 1934 ERC es va presentar sota les sigles de la Unió de Rabassaires, guanyant-les amb 331 i sis regidors: Josep Català Ravell, Salvador Saperas Rovira, Antoni Bartra Clarassó, Celestí Jané Jané, Anton Pros Montserrat i Joan Ventura Montserrat.

Sant Vicenç de Calders

En aquella època, aquest nucli encara disposava de municipi propi. El Centre Republicà Catalanista es va crear el 13 de juny de 1931 i s’adherí al partit el 31 de desembre del mateix any. El 1933 tenia 33 socis, el maig de 1934, 28. En aquest any, el Consell directiu el formaven: Pelegrí Guixens Lleó (president), Pere Borrut Caralt (vicepresident), Josep Nin Mercadé (secretari), Josep Solé Caralt (vicesecretari), Casimir Pons Caselles (comptador), Ventura Ferrer Parés (caixer), Agustí Caralt Guixens (adjunt). A les eleccions municipals de 1934 el Centre Republicà Catalanista va guanyar, amb 100 vots i quatre regidors. Un grup de rabassaires també es va presentar i va obtenir l’altre regidor que composava l’Ajuntament. Aquests foren: Pere Guixens Lleó (alcalde), Emili Caralt Lluch, Jaume Rovira Puigbet, Josep Solé Caralt i Pau Güell Guixens.

Santa Oliva

La Penya Catalanista d’Esquerra Republicana es va fundar i adherir a ERC el 19 de maig de 1931. El 1933 tenia 38 socis, l’any segúent havia augmentat fins a 45; l’any 1936 eren 66. El maig de 1934, el consell directiu estava format per: Pere Borrrell Clarmunt (president), Joan Aigó Guasch (secretari), Bartomeu Papiol Aran (comptador), Marcel·lí Urpí Nin (adjunt) i Pere Casellas Guasch (adjunt). A les eleccions municipals de 1934 va ser la candidatura guanyadora amb 162 vots i quatre regidors: Pere Borrell Claramunt, Miquel Pascual Castellví, Juli Sonet Rosell i Antoni Casellas Vallès

El Vendrell

El Centre Republicà Nacionalista es devia crear a finals de 1930 i recollia l’herència del Centre Nacionalista Republicà fundat el 1907. L’any 1933 tenia 97 militants i el 1936, 144. En aquesta data, el president era Francesc Arbós i el secretari Pere Bonsoms. A les eleccions municipals de 1934 es va presentar en una Coalició d’Esquerres, quedant en segon lloc amb 655 vots i quatre regidors. Els d’ERC eren: Joan Ivern Arans, Lauro Sumoy Guasch i Josep Vidal Canela. El Centre Republicà Nacionalista publicà entre 1930 i 1932 la revista Temps Nous i la comarcal del Vendrell el setmanari La Fornal, durant 1934.

Garraf

Canyelles

El Centre Autonomista Republicà participà en la creació de la Comarcal del Penedès des de 1931 i continuava funcionant el 1936, ja que es va inscriure al III Congrés Nacional ordinari. A les eleccions de 1934, va ser l’única llista en presentar-se, obtenint 114 vots i cinc regidors: Josep Soler Ferrer, Joan Pujol Carbonell, Pau Solé Escofet, Pere Fontanals Amell i Ramon Carbonell Soler.

Cubelles

L’Agrupació d’Esquerra Republicana participava en la creació de la Comarcal del Penedès a la tardor de 1931. L’any 1934 tenia 29 socis i el 1936, 50. El maig de 1934, el Consell directiu estava format per Josep Muntaner Pujol (president), Josep M. Miró Guibernau (vicepresident), Salvador Estaella Tumeu (secretari), Joan Ivern Trillas (vicesecretari), Pau Borrell Palau (caixer), Josep Escardó Poch (adjunt), Ramon Roviras Ferrer (adjunt), Melcior Cona Castellví (adjunt) i Josep Mercadé Rovirosa (adjunt). A les eleccions municipals de 1934 va ser la candidatura guanyadora amb 241 vots i quatre regidors: Ramon Estalella Romeu, Josep Mestres Avinyó, Isidre Montané Ballester i Josep Castellví Ivern.

Olivella

No hi ha constància de cap entitat al municipi. A les eleccions municipals de 1934 es va presentar una candidatura d’ERC que va quedar empatada a 53 vots amb la llista de dretes. No sabem el resultat de la segona votació que es va realitzar per desfer l’empat.

Sant Pere de Ribes

El Centre d’Esquerra Republicana es va crear l’1 d’octubre de 1933. El maig de 1934 tenia 103 associats i feia constar que comptava amb l’adhesió de la Societat d’Agricultors Obrers (fundada el 1919). En aquesta data, el Consell directiu el formaven: Joan Cuadras Marcer (president), Joan Soler Vidal (vicepresident), Josep Ferret Giralt (comptador), Pere Giralt Massó (caixer), i els adjunts Enric Albà Pascual, Josep Jacas Guillaumes i Raimon Raventós Giralt. El juny de 1936 comptava amb 96 afiliats. A les eleccions municipals de 1934 va guanyar amb 562 vots i sis regidors: Joan Cuadras Marcer, Josep Ferret Giralt, Pere Bertran Milà, JOsep Roig Piera, Josep Jacas Guillaumes i Josep Coll Puig.

Sitges

El Centre d’Esquerres, adherit a ERC, es va crear el 20 de juny de 1931 per la transformació de l’Ateneu el Centaure, entitat fundada el 1927. L’any 1933 tenia 50 afiliats, el 1934 70 i el 1936 64. El Consell directiu de maig de 1934 l’integraven: Pere Curtiada (president), Joan Cosiulls (vicepresident), Josep Costa Salert (secretari), Ramon Duran (vicesecretari), Joan Roca (caixer) i els adjunts August Roca Llauradó, Josep Sanromà, Joan Serra i Ildefons Jornet. A les eleccions municipals de gener de 1934 va fer coalició amb el PSOE amb el nom de Coalició Republicana Socialista, la qual va perdre, obtenint 925 vots i cinc regidors. Els d’Esquerra foren: Joan Santaló Camps, Sebastià Pascual Mirabent i Josep Xambó Miret. El Centre d’Esquerres continuà la publicació de periòdic Opinem, que havia iniciat l’Ateneu el Centaure.

Vilanova i la Geltrú

El Centre Democràtic Federalista s’havia fundat, segons afirmaven ells mateixos, el 5 de gener de 1878. Va ser una de les entitats fundadores d’ERC, el març de 1931. L’any 1933 comptava amb 323 socis. El maig de 1934 l’integraven 510 socis i el seu Consell directiu el formaven Salvador Escofet Pascual (president), Eduard Egea García (vicepresident), Antoni Fortuny Nicolau (secretari), Albert Pelegrí Gener (vicesecretari), Antoni Rius Roig (comptador), Jaume Serra Roca (caixer) i els adjunts Josep Penera Tocat, Martí Mercader Amatller, Antoni Barrueco Campo, Joan Olivella Lluch, Josep Vila Soler i Josep Pla Alemany. El 1936 comptava amb 593 militants. El juny de 1932 va constitur el Grup Femení del CDF, la primera junta del qual fou: Rosalia Rius Borràs (presidenta), Francesca Planas Masdeu (secretària), Núria Ventosa Pinilla (vicesecretària), Maria Torres Pinsach (tresorera), Rosa Gil Rimbau (tresorera) i les bibliotecàries Teresa Torres Pinsach, Laura Pelegrí Joan, i les vocals Irene Benús Capdet, Genoveva Olivella Casañes i Josepa Flo Bou. El Centre Democràtic Federalista havia format la Coalició Republicana Catalanista per presentar-se a les eleccions del 12 d’abril de 1931, que va ser guanyadora, amb 15 regidors. En les municipals de 1934 va formar la Coalició d’Esquerres Republicanes amb el Centre d’Esquerra Estat Català i la Unió Socialista de Catalunya, essent la guanyadora amb 4.155 vots i 12 regidors. Els del CDF eren: Antoni Escofet Pascual, Magí Soler Folguerola, Artur Planas Masdeu, Marcel·lí Miró Fora, Joan Olivella Lluch i Eduard Egea García. El Centre Democràtic Federalista publicava des de 1907 el setmanari Democràcia. Joan Ventosa Roig, membre històric del CDF fou diputat a les Corts constituens i conseller d’Economia i Agricultura entre octubre de 1933 i gener de 1934. Pere Mestres Albet fou el primer president de la comarcal del Penedès, diputat al Parlament de Catalunya (1932), diputat a Corts (1936) i conseller de Governació (octubre 1933-gener 1934) i d’obres públiques i assistència social.

A Vilanova i la Geltrú existí també el Centre d’Esquerra Estat Català. Tot i que en totes les conteses electorals donà suport a ERC, no participà mai de la vida orgànica del partit a causa de les discrepàncies que mantingué amb el CDF i amb el mateix Francesc Macià en qui havia de representar el Penedès a les eleccions a Corts constituents de juny de 1931. La majoria de les agrupacions d’ERC i Francesc Macià es van decidir finalment per Joan Ventosa Roig. L’any 1936 es devia integrar a Estat Català, quan Dencàs abandonà ERC i va reorganitzar aquella formació.

NOTA SOBRE LES FONTS

La major part d’aquest apunt al bloc es basa en la documentació de l’Arxiu Nacional de Catalunya, fons 886 (documentació procedent de Salamanca), PS Barcelona 818, 820, 824,1373, 1441.

També he consultat l’article d’Arnau González Vilalta: “Militància i implicació territorial d’ERC a les comarques de Barcelona (1932-1934)”, a Santesmases i Ollé, Josep (director), Republicans i republicanisme a les terres de parla catalana, Barcelona: Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, 2008, p. 249-267. Vull agrair al mateix Arnau González que em fes arribar les fitxes de la comarcal del Penedès que havia localitzat ell a Salamanca.

A banda de l’ANC he consultat l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, l’Arxiu Històric de Sant Sadurní, la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges, la Biblioteca Terra Baixa del Vendrell i el Centre de Documentació del Vinseum de Vilafranca del Penedès.

Les dades sobre les eleccions de 1934, en la seva major part procedeixen del Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, que es pot consultar on-line.

De premsa he constulat les següents capçaleres: Abril, Baix Penedès, Democràcia, Diari de Tarragona, La Humanitat i L’Opinió.

Pàgines web: Memòria Esquerra i Tots els noms.

I la següent bibliografia:

Argemí Sala, Xavier; Sadurní Hill, M. Teresa; i Serra Arman, Sant Quintí de Mediona. Evolució sòcioeconòmica i cultural d'una vila de l'Alt Penedès, Sant Quintí de Mediona: Ajuntament de Sant Quintí, 1999.

Arnabat i Mata, Ramon, La gent i el seu temps. Història de Santa Margarida i els Monjos. De la fil·loxera a la Guerra Civil, 1890-1940, Santa Margarida i els Monjos: Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos, 1993.

Campamà, Salvador: "República, guerra i revolució" a Arnabat, R. i Vidal, J., coords, Història de Vilafranca del Penedès, Vilafranca del Penedès: Ajuntament de Vilafranca del Penedès - Edicions i Propostes Culturals Andana, 2008, p. 377-406.

Conesa Sánchez, Ricard, Visca la República! La proclamació de la República a Sitges, Sitges, 2008 (es pot consultar a Tots els noms: http://www.totselsnoms.org/arxius/recerques/Visca%20la%20Republica.pdf).

Esteve Cols, Mireia, Segona República i Guerra Civil a Sant Pau d’Ordal, (Premis Llavor de lletres 2007), La Fura: Vilafranca del Penedès, 2007.

Ferrando i Romeu, Pere, “La premsa escrita al Vendrell: un nou exemple d'intensitat social i cultural”, Miscel·lània Penedesenca, 20, 1995, pp. 329-346.

Guiu i Pujol, Andreu, República, guerra i postguerra a Gelida, Gelida: El 3 de Vuit-Biblioteca Jaume Vila i Pascual-Ajuntament de Gelida, 2006.

Ivern i Salvà, Mª Dolors, Història d'Esquerra Republicana de Catalunya: 1931-1936, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988, 2 volums.

Ivern i Salvà, Mª Dolors, coord., Les dones d'Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1939), Barcelona: Fundació Josep Irla, 2000.

Moral i Reixach, Sixte, La premsa en català a Vilanova i la Geltrú, Vilanova i la Geltrú: Institut d’Estudis Penedesencs, 1985.

Pomés i Vives, Jordi, La Unió de Rabassaires: Lluís Companys i el republicanisme, el cooperativisme i el sindicalisme pagès a la Catalunya dels anys vint, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000.

Recasens, Jaume, Somnis en paper. Premsa i periodisme al Penedès republicà, Valls: Cossetània Edicions, 2011.

Torrent i Oriol, Jaume, Salvador Armendares i Torrent: Malgrat de Mar, 1893-Mèxic, DF, 1964: metge i polític, Barcelona: Editorial Viena, 2005.