ESTEM DAVANT D’UN NOU 1931?

Article publicat a El Triangle, 19 d'octubre de 2012.

Josep Maria Merino acabava un article publicat a El Triangle (http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2012/10/el_desgavell_31872.php), titulat “El desgavell” amb la pregunta “Estarem davant d’un nou 1931, en el que la gent va forçar l’èxit d’un conjunt aplegat sota les sigles –llavors- d’ERC?”. L’article carregava contra tots els partits d’allò que podríem anomenar “de tradició democràtica”: CDC, UDC, ERC, PSC i ICV. No comparteixo algunes de les afirmacions que fa, però sí que s’ha de reconèixer que la marea que ha suposat l’organització –més que la mateixa manifestació- i la incapacitat del Govern de reconduir-la cap a les seves posicions, ha superat les organitzacions polítiques. De la mateixa manera que la ràpida reacció d’Artur Mas que, ens agradi o no, ens ha descol·locat a la majoria. Com que sóc escèptic, vull afegir: ja veurem quan dura.

La pregunta final denota un desconeixement de la realitat de finals dels anys vint i dels anys trenta per part del seu autor. En desgreuge de Merino he de dir que em sembla que tots plegats hem viscut de la vulgarització dels fets del 12 al 14 d’abril de 1931, sense analitzar-ne les causes de fons. És cert que hi ha coses que s’assemblen molt als moments viscuts l’abril de 1931. Per exemple la il·lusió amb què ha viscut la gent la manifestació de l’11 de setembre passat és comparable a la de les manifestacions del 14 d’abril. La República aleshores i la Independència ara s’han convertit en una mena de panaceas.

Tot i amb això, el que es va viure el 1931 fou la conseqüència lògica d’un moviment que fou dirigit més per uns polítics que van culminar en la victòria del republicanisme catalanista a Catalunya –més que estrictament d’ERC- i en la proclamació de la República per part de Companys i de la República Catalana per part de Macià. Fou aquest gest valent d’ambdós que, amb la legitimitat de les urnes i contra la legalitat vigent, va obrir l’aixeta de la il·lusió que es va viure el 14 d’abril de 1931. Es tractava del resultat d’un procés iniciat uns anys abans, a finals dels 20, en què la Dictadura va propiciar la catalanització de la major part del moviment republicà d’esquerres, va fer que s’incorporés una nova generació a la política, la qual volia superar les velles divisions republicanes, al mateix temps que liquidar la Dictadura i escombrar els qui li van donar suport, sense haver de tornar a la situació anterior a 1923. Fou això, és a dir l’assumpció plena dels objectius catalanistes per part de les esquerres republicanes, la voluntat d’unitat i la necessitat de canviar el règim per una democràcia veritable el que va portar a la victòria del republicanisme catalanista a Catalunya i d’ERC, de manera molt clara, a Barcelona, en unes eleccions municipals que la mateixa oposició a la Dictadura havia aconseguit forçar i convertir en plebiscitàries. Així, els gestos de Companys i de Macià s’entenen com una conseqüència lògica d’una dinàmica que ells mateixos havien creat.