Cortina y Cia. i el patrimoni industrial vinícola de Vilafranca del Penedès

L'any 2011, el Comitè Internacional per la Conservació del Patrimoni Industrial (TICCIH, The International Commitee for the Conservation of the Industrial Heritage) i el Consell Internacional de Monuments i Llocs (ICOMOS, International Council on Monuments and Sites) van aprovar els anomentats Principis de Dublin, per a la defensa, preservació i promoció del patrimoni industrial. En aquest document, el patrimoni industrial es definia de la següent manera:

El patrimoni industrial està format pels emplaçaments, estructures, complexos, espais i paisatges, així com per la maquinària, objectes o documents relacionats que aporten evidència dels processos de producció industrials passats o en curs, l'extracció de matèries primeres, la seva transformació en béns i les infraestructures energètiques i de transport que hi tinguin relació. El patrimoni industrial reflecteix la profunda connexió entre l'entorn cultural i natural, ja que els processos industrials, ja siguin antics o moderns, depenen de fonts naturals de matèries primeres, energia i xarxes de transport per produir i distribuir productes a mercats més amplis. Inclou tant béns materials, immobles i mobles, com dimensions intangibles, com ara els coneixements tècnics, l'organització del treball i dels treballadors, i el complex llegat social i cultural que va donar forma a la vida de les comunitats i va comportar grans canvis organitzatius a societats senceres i el món en general.

Tot això ve a tomb pel fet que en els darrers temps hem vist com una part del patrimoni indústrial vinícola de Vilafranca del Penedès —que afirma ser la Capital del Vi— ha començat a desaparèixer sense que ningú no ho hagi pogut evitar. Em refereixo a l'enderrocament de cups de les naus de Cortina i Cia., al carrer del Comerç. En ambdues naus d'aquesta antiga empresa, ara abandonades, una propietat privada i l'altra en mans públiques, s'ha procedit a l'enderrocament dels cups en unes naus que en teoria compten amb la qualificaicó urbanística de clau 8/2 (edificis a conservar), encara que sigui temporal.

 

A l'esquerra, les façanes de les naus de Cortina i Cia., convenientment il·luminades, en el remodelat carrer del Comerç. A la dreta, vista de la part posterior amb els cups enderrocats d'una de les naus Cortina i Cia. (maig de 2023). Imagtes pròpies.

En la nau que és troba en mans públiques, l'enderrocament no ha estat total i se n'ha conservat una part, com es pot veure en les imatges que ha publicat l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Aquesta institució ha fet públic que aquest mes d'agost ha començat a entrar raïm al viver de cellers, en un projecte impulsat per l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès, el Consell Comarcal de l'Alt Penedès, la Denominació d'Origen Penedès i la Fundació Parc Tecnològic del Vi VITEC. Possiblement, és el primer cop en la història que el raïm entra en aquestes naus, atès que abans el que hi entrava era el vi elaborat pels pagesos.

Imatge de la nau Cortina on s'hi ha instal·lat el viver de cellers (agost 2023. Imatge de l'Ajuntament de Vilafranca del Penededès).

Això no és una mala notícia, en el sentit que suposa donar un nou ús a una de les naus del carrer del Comerç. Segons l'alcalde de Vilafranca, Francisco Romero, s'ha obtingut una subvenció dels fons NextGeneration per rehabilitar la resta de la nau com a equipament municpal. Tot i amb això, cal advertir, com ho fa Albert Guasch, que "Aquesta nau té la qualificació d'equipament comunitari destinat a usos col·lectius al servei de les persones." (vegeu el seu twitt a: https://twitter.com/GuaschRibas/status/1694078436627620091). I encara assenyala que (cito textualment):

• L'equipament es destina a un ús que no és públic.
• Se situa en un sector que no és executiu (falta aprovar PMU, reparcel·lar) 
• Un equipament necessita d'un estudi per assignar-hi l'ús més convenient

I acaba preguntant-se com ha pogut saltar-se tot això l'Ajuntament (https://twitter.com/GuaschRibas/status/1694385917971067226). En aquest sentit, coincidexo amb l'Albert Guasch que caldria vincular l'espai amb el Vinseum per tal que aquest sigui visitable, atès que ajuda a entendre bona part de la història de l'elaboració i comerç de vins a Catalunya durant el segle XIX i bona part del XX.

Un patrimoni industrial vinícola únic

Aquest enderrocament de les tines de Cortina y Cia. posa en evidència la fragilitat de la conservació del patrimoni industrial vinícola que tenim a Vilafranca i em referma en lameva participació a la sol·licitud per tal que es declarés cojm a Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) tot el conjunt de cellers que se situen al voltant de l'estació, sobretot al carrer de Comerç. Cal recordar, que, amb aquest conjunt de cellers, Vilafranca del Penedès compta amb un patrimon únic, testimoni d'una època i d'una història de la producció i comerç de vins dominada per grans comerciants que eren qualificats d'"almacenistas" o "ciradores-exportadores de vinos", exemples dels quals en trobaríem en grans ciutats com Barcelona (Maristany, Pladellorens), Tarragona (De Müller) o Reus (Perpinyà). Tanmateix, en tots aquest grans núclis vinícoles els cellers ùrbans han anat desapareixent i ja no en queda rastre. A Vilafranca hem tingut la sort que, malgrat el seu abandonament progressiu, els cellers s'han mantingut drets i, fins i tot, en alguns se n'ha pogut trabar un nou ús (Torres, Hèlix).

Un exemple de reutilització dels antics cellers.
L'estudi Hèlix en una de les naus de Fèlix Via. Imatge pròpia.

Cortina y Cía./Bosch-Güell y Cía./Bosch-Güell SA, una gran empresa vinícola

Els cellers de Vilafranca del Penedès i, especialment els del carrer del Comerç, no només tenen un valor arquitectònic, sinó patrimonial en sentit ampli, tal com ho hem definit a l'inici d'aquest llarg article. Per això és important conèixer la història d'aquestes empreses. Anem, doncs, a fer un repàs de la història d'una de les grans entre els comerciants de vi de Catalunya.

Segons l'escriptura notarial de fundació (AHPB, notari Adolf Fochs i Ventats, esccriptura 226), Cortina i Cia. es va constituir a el 12 de juny de 1891 entre Ròmul Bosch i Alsina, un important empresari barceloní nascut a Calella, que seria alcalde de Barcelona i impulsor dels molls, i Martí Cortina i Regull, un membre destacat de la burgesia vilafranquina, que va ser escollit regidor el 1899 i va ser alcalde de Vilafranca entre 1902 i 1904. Ròmul Bosch era el soci comanditari i Martí Cortina, el col·lectiu, la qual cosa vol dir que n'era el gerent i encarregat dels negocis a Vilafranca. El domcili social es fixava a Vilafranca i l'objecte era dedicar-se exclusivament a "la elaboración, venta y compra y exportación de vinos y caldos, así por cuenta propia como en comisión." El capital total era de 60.000 pessetes, de les quals n'aportava 40.000 Bosch i 20.000 Martí Cortina. Hi havia un tercer soci, Hermenegild Casacuberta i Vilalta, que actuava com a "soci industrial". Però si calia més efectiu per dur a terme els negocis, les quantitats necessàries serien prestades per Ròmul Bosch i Alsina amb un interès del 6%. Els beneficis i pèrdues de l'empresa es repartien de la següent manera: un 48% per Martí Cortina, un altre 48% per Ròmul Bosch i el 4% restant per Hermenegild Casacuberta. Ròmul Bosch i Alsina es reservava per a ell totes les operacions pel transport i embarcament de vins, de les quals cobraria el seu valor. També es reservava el nom de les marques dels vins, que portarien només el seu nom.

Una de les marques de Ròmul Bosch i Alsina, Imatge treta de: https://eix.mnactec.cat/romul-bosch-i-alsina-un-india-paradigmatic/

L'any 1903, es van modificar els pactes socials en el sentit que Hermenegild Casacuberta passava a ser gerent, juntament amb el ja esmentat Martí Cortina, i hi entrava el gendre d'aquest, Pelegrí Güell i Grau, amb poder que el capacitava per actuar en nom de la companyia (AHPB, notari Josep Torelló i Catarineu, escriptura 411). 

Martí Cortina i Regull moria el maig de 1909. D'aquesta forma, tal i com estipulava l'escritura de constitució, s'havia de dissoldre l'empresa. Els socis, però, van decidir continuar endavant i crear-ne una de nova. D'aquesta forma, Ròmul Bosch i Alsina, Antònia Cortína i Mestre (que havia heretat la part del capital del seu pare), el seu espós i representant en l'acte de constitució, i Hermenegild Casacuberta i Vilalta van constituir una nova societat comanditària davant del notari Josep Torelló i Catarineu, el 8 de juliol de 1909 (AHPB, notari Josep Torelló i Catarineu, escriptura 412). La nova societat mercantil portava el nom de Bosch, Güell y Compañía. El capital havia passat de 60.000 a 400.000 pessetes, aportat de la següent manera: Ròmul Bosch i Alsina n'aportava 230.000 pessetes, Antònia Cortina i Hermenegild Casacuberta n'aportaven 60.000 cada un, i Pelegrí Güell 50.000. La major part d'aquest capital procedia dels actius i dels beneficis obtinguts per Cortina y Cia. D'aquesta forma, Bosch i Cortina aportaven el seu capital a la dissolta Cortina y Cia. (40.000 i 20.000 pessetes, respectivament) i la resta dels capitals respectius, els aportaven dels beneficis acumulats al seu compte corrent (190.000 i 40.000, respectivament). També Pelegrí Güell i Hermenegild Casacuberta aportaven bona part del seu capital amb el que havien acumulat a Cortina y Cia., i només feien una aportació en efectiu de 7.559,52 i 1.019,19 pessetes, respectivament. Tots els actius de l'antiga societat mercantil, inclosos el magatzem amb dues naus, amb sala de màquines, cups, caves subterrànies i laboratori, i un parell de peces de terra, passaven a la nova Bosch, Güell y Cia.

En aquesta nova nova empresa, els tres homes tenien el caràcter de socis col·lectius, és a dir, intervenien en els afers de l'empresa i responien del que pogués passar amb la totalitat dels seus béns. Antònia Cortina, tenia el caràcter de sòcia comanditària, la qual cosa volia dir que no participaria en la gestió i que només responia amb la part de capital que aportava. En aquesta ocasió, els beneficis que es generessin es distribuïen de la següent manera: el 60% anava per la gerència (Bosc el 28%, Güell el 26% i Casacuberta el 6%), mentre que el 40% restant es repartia proporcionalment al capital que aportava cada un dels socis i Antònia Cortina. Els socis podien retirar només la meitat dels beneficis anuals i l'altra meitat quedava en compte corrent, motiu pel qual se'ls hi pagava un 3% anual. Quan els beneficis acumulats arribessin a 250.000 pessetes, els socis tenien dret a percebre tots els beneficis anuals. En cas de pèrdues, es repartien de la mateixa manera que els beneficis, entenent, és clar, que Antònia Cortina, en tant que comanditària, tenia limitada la seva responsabilitat només al seu capital.

Per la seva banda, Ròmul Bosch continuava mantenint el control de la comercialització i de les marques, tal i com ho havien determinat les clàusules 18 anys abans, i mantenia també la potestat de dissoldre la companyia, Aquesta tenia una durada indefinida, tot i que al cap de cinc anys, o en períodes successius de cinc anys successius, qualsevol dels socis podia abandonar la companya. La mort d'un d'ells no comportava la dissolució de l'empresa i eren els hereus qui decidien si continuar o no.

El 30 de juny 1924, l'empresa canviava de règim jurídic i es convertia en Bosch-Güell Sociedad Anónima, també amb l'objecte d'explotar "bodegas y exportación de vinos de marcas registradas". El capital passava a ser de 500.000 pessetes i tenia una sucursal (unes oficinies) a la Via Laietana, número 11, de Barcelona. Els gerents eren Alexandre Bosch i Catarineu, Hermenegild Casacuberta i Pelegrí Güell i Grau (La Ilustración financiera, 20 de juliol de 1924).  

Durant els anys 20 i 30, Bodegas Bosch-Güell era l'empresa vinícola més gran de Vilafranca, en termes d'ocupació: el 1919 hi treballaven 68 persones (43 boters, 12 peons de magatzems, 5 dones a l'embotellet, 3 escrivents, 1 fuster, 1 asserrador, 1 capataç de magatzem, 1 sereno i 1 dependent de laboratori. L'any 1924, el nombre d'empleats havia caigut fins als 56 (29 boters, 10 peons, 5 torners, 4 dependents —és de suposar d'escriptori—, 3 persones a la neteja d'ampolles —dues dones i un home—, 1 asserrador, 1 sereno, 1 encarregat i 1 empleat a laboratori). Durant la Guerra Civil, Bodegas Bosch-Güell SA va ser col·lectivitzada perquè el propietari havia desaparegut. L'agost de 1936 es va nomenar un comitè de control obrer, amb l'objectiu de salvar els propis interessos, els de l'empresa i per tal que Vilafranca no perdés un actiu econòmic de primer ordre. En la junta celebrada pels treballadors de l'empresa hi van participar 14 persones (12 homes i 2 dones). En la represa, l'any 1940 hi treballava un nombre similar d'empleats (15, entre ells 2 dones i 13 homes , en els quals s'hi incloïen els germans Antoni i Martí Güell Cortina). Només per posar un punt de comparació, a Torres hi treballaven 5 homes el 1919; 5 homes i 2 dones, el 1923; i 11 homes i 3 dones, l'any 1940.

Imatges de l'interior de Bodegas Bosch-Güell SA  a mitjan segle XX (ACAP, Fons Vinseu, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya)

Abans de la Guerra Civil, l'empresa era un exemple sovint visitat. Així, des de l'Estació de Viticultura i Enologia de Vilafranca es va fer una visita a la casa Cortina l'any 1909 (vegeu: https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/detallunitat/ACAP20-5-N-131).  El 1914 rebia la visita d'una excursió de l'Escola Especial de Comerç de Barcelona (La Vanguardia, 21 de maig de 1914)O bé, trobem una delegació alemanya que va visitar l'empresa, a més de l'Enològica, la Casa de Vila (Panadés Republicano, 22 de setembre de 1927).

Després de la Guerra Civil, l'empresa hauria fet un esforç de modernització, que es traduiria en un augment dels capital social: si el 1941 encara mantenia les 500.000 pessetes, l'any 1945 el capital invertit pujava fins al milió de pessetes, i a partir de finals de la dècada de 1950, el capital social augmentà fins als 2.350.000. D'aquesta forma, Bodegas Bosch-Güell SA continuà essent una gran empresa vinícola. Tal i com informa Santi Borrell, a mitjan de la dècada de 1950, la família Bosch es va quedar amb l'empresa. Malgrat tot, però, Bosch-Güell SA havia anat perdent posicions en el conjunt d'exportadors vilafranquins: Així, l'any 1955 era la quarta empresa exportadora de la nostra localitat.

Un exemple de la vinculació entre aquestes empreses del carrer del Comerç, el ferrocarril i del patrimoni que poden guardar (o podem haver perdut) el tenim amb el fet que l'any 1948 va instal·lar una tuberia, el traçat de la qual anava en diagonal per sota del carrer del Comerç fins a la via del ferrocarril, la qual li servia per carregar els vagons cuba als molls de l'estació de ferrocarril (Panadés, 12 de juny de 1948).

Segons les dades d'anàlisi de vins que es conserven al fons de l'Incavi de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, el volum d'exportacions de l'empresa hauria augmentat notablement entre 1955 i 1975, passant dels 1.801 hl als 49.026. I si el 1955, l'exportació a doll dominava (només es van exportar 88 hl de vi embotellat), el 1975 el 100% de les exportacions ja es feien en botella. A més, entre ambdues dates s'hauria produït un canvi substancial de mercats. Així, l'any 1955 el principal mercat era Veneçuela, amb un pes rellevant de Suècia, vint anys després la major part de les exportacions es concentraven en aquest darrer país escandinau.

Exportacions de Bodegas Bosch-Güell SA, 1955-1975

Font: elaborat amb els certificats d'anàlisi de vins del fons de l'Incavi conservat a l'ACAP.

Als anys 60 i 70 van continuar les noves inversions i la renovació de l'empresa. El 1961 Bosch-Güell SA començava a comercialitzar el seu vi comú embotellat (El Noticiero Universal, 25 d'abril de 1961) I el 1962 l'Ajuntament l'autoritzava a construir noves tines (Panadés, 27 d'octubre de 1962). La darrera gran inversió la va fer a finals de la dècada de 1978, quan va augmentar el capital de 9 a 47 milions, sota la presidència de Carme Bosch Díaz i la gerència de Ròmul Bosch Rius. La inversió anava destinada a la creació d'una moderna planta d'embotellat —amb capacitat per 6.000 ampolles/hora— (La Vanguardia 28 de maig de 1978 i  4 de juny de 1978). D'aquesta forma, Bodegas Bosch-Güell SA tornava a ser objecte d'admiració: el 1982, l'Acadèmia Tastavins, en un dels seus capítols, la visitava com a exemple a seguir i Pere Balada, president de l'associació, entregava un diploma d'honor a Ròmul Bosch i als seus fills. Tanmateix, l'empresa acabà tancant les portes l'any 1986.

Un edifici de Santiago Güell i Grau

L'empresa, que inicialment es va localitzar a la rambla Nostra Senyora, 23, ben aviat necessità unes instal·lacions àmplies. Per això va buscar un terreny al carrer del Comerç, entre el carrer de Magarola, el de Sarriera i l'aleshores inexistent carrer de Cortina. El projecte se li va encarregar a Santiago Güell i Grau —germà de Pelegrí, el futur gendre de Martí Cortina—, i es va presentar el 1895. Santiago Güell va plantejar un celler de doble nau, amb façanes amb grans finestrals quatre finestres a banda i banda de cada una de les dues portes de les naus. Hem de suposar que l'edifici va quedar completament enllestit el 1899, atès que no és fins aquest any que l'empresa no consta domiciliada al carrer del Comerç a la "Matrícula de la contribució industrial i de comerç." Mentre que al carrer Magarola, s'hi obririen també unes portes laterals i unes finestres, però sense les claraboies que encara veiem avui en dia. Cal recordar aquí, que Güell va ser el principal arquitecte vilafranquí de finals del XIX i principis del XX i trobem mostres de la seva arquitectura, que va de l'eclecticisme, passa pel modernisme i acaba en el noucentisme.

Projecte dels cellers per Cortina y Cia. de Santiago Güell i Grau, 1895, segons consta als permisos d'obres per a particulars del fons de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès que es conserva a l'ACAP

Protecció, quina protecció?

Tal i com deia a l'inici, el patrimoni industrial és molt més que els edificis de les fàbriques i tallers. I el patrimoni industrial vinícola no n'és una excepció. És evident  que no ens podem limitar a conservar-lo sense buscar nous noves activitats per aquells elements que han quedat en desús, però penso que a Vilafranca del Penedès, precisament per ser Capital del Vi, hauria de vetllar per una bona protecció i una promocio de tot el conjunt de cellers i altres components d'aquesta història vitivinícola, que va més enllà del nostre àmbit local.

Cal recordar, novament, que a Vilafranca no disposem d'un catàleg de patrimoni actualitzat. El Pla especial i catàleg del patrimoni històric artístic i ambiental de Vilafranca del Penedès va ser aprovat el 1988 i és el que va ser inclòs en el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de 2003. En aquest text, l'únic celler que mereixia una protecció era el dels Magatzems Jové (els de l'empresa J.B. Berger) i la resta quedaven com a béns inventariables. Segons la web de l'Ajuntament de Vilafranca, el catàleg de patrimoni està en fase d'aprovació (vegeu aquest enllaç), malgrat que encara no se n'ha iniciat la tramitació, no s'ha fet públic i no s'hi han pogut presentar les al·legacions pertinents. L'inici de la tramitació d'aquest catàleg és una reivindicació de tots aquells que estem preocupats pel patrimoni vilafranquí i ha la seva publicació ha estat reclamada diverses vegades per l'IEP.

En aquest sentit, el Pla de Millora Urbana del carrer del Comerç establia una protecció amb la clau 8/2 (edificis a conservar) d'onze de les naus del carrer del Comerç, entre les quals aquestes de Cortina y Cia. Tot i amb això, aquesta protecció només és temporal: caducarà el 19 de juny de 2024 (data en què farà quatre anys de la vigència de la qualificació). Per a consolidar la protecció caldria que s'incorporessin al catàleg, el qual ja he dit que encara no s'ha començat ni a tramitar. En qualsevol cas, mentre no s'aprovin els Plans de Millora Urbana i els plans de gestió de cada sector no s'hi poden fer obres i qualsevol intervenció en els béns a conservar necessita un informe favorable de la comissió municipal de patrimoni del carrer del Comerç, que es va crear amb la modificació del POUM de 2020.

Més enllà de les quatre parets

Per acabar, doncs, tornem a insistir en el que es deia a l'inici. Més enllà dels edificis, el patrimoni industrial vinícola hauria d'incloure cups, botes, bombes, alambins, les tecnologies, coneixement sobre els obrers i les obreres, fotografies... I, al meu entendre, a Vilafranca hauríem de protegir especialment el conjunt que encara queda al voltant de la línia ferroviària i intentar anar més enllà donant protecció i promocionant una gran quantitat d'elements que continuen formant part del paisatge històric del món del vi a Vilafranca: encara tenim exemples de cellers més enllà de l'àmbit del ferrocarril, moltes cases de comparet que podrien rebre suport per a la seva rehabilitació...

Interior del celler de Jean Mory, al carrer del Sol

L'inici de la modificació d'aquests espais pot suposar-ne la seva definitiva degradació. Hi ha elements en risc de desaparició. L'antiga fàbrica de Cointreau, en mans de la Sareb, segurament anirà a terra. Si, per fer-ne pisos socials (benvinguts siguin), però no s'hi ha plantejat una rehabilitació precisament, sinó l'enderrocament. El celler de Jean Mory és un altre dels edificis que corre el risc de deteriorament. En aquest cas el celler compta encara amb molts dels elements que el conformaven: cups, botes, estris de laboratori. A més, tenim la sort que està en mans d'una propietària combativa que vol trobar-n'hi un nou ús i que ha tingut consciència, tot cedint l'arxiu de l'empresa a l'ACAP. 

Si no hi fem res, molts d'aquests elements que formen part del patrimoni industrial vinícola de la ciutat poden desaparèixer o ser completament transformats. D'exemples d'això darrer no ens en falten: els cellers de José M. Jové SA (que coneixem com a Cal Berger) són una bona mostra de com un conjunt que havia estat inclòs al catàleg de 1988 amb la categoria de conservació ha patit, des d'aquell any, tot de mutilacions del conjunt i l'únic que se n'ha salvat és la doble nau que, per sort, va ser declarada Bé Cultural d'Interès Local l'any 2004 i ha acabat essent un edifici de titularitat pública.

En definitiva, ens hem de preguntar :Vilafranca del Penedès, vol ser realment la “Capital del Vi”? Si és així, penso que s’ha de fer una reflexió profunda sobre com posar en valor i conservar el conjunt del patrimoni industrial vinícola que encara conservem a la nostra vila, abans de procedir a fer-ne intervencions que poden acabar amb la destrucció d’allò que ens ha d’ajudar a entendre perquè realment som la capital vinícola de Catalunya.  

Nota sobre les fonts d'aquest article

Totes les imatges, tret de les que procedeixen del fons del Vinseum són meves.

Sobre Cortina y Cia. i Bosch-Gúell SA podeu consultar el llibre del Santi Borrell La vinya i el vi del Penedès 1850-2018, Vilafranca del Penedès, 2019, editat pel mateix autor. També trobareu diferents informacions d'aquesta empresa en el meu capítol del llibre De l'aiguardent al cava, coordinat per Josep Colomé Ferrer (El 3 de Vuit, Ramon Nadal, 2003, pp. 183-222).

Un repàs novelat de la família de Ròmul Bosch i Alsina el trobareu al llibre de Lolita Bosch,  La família del meu pare (Empúries, 2008). En ell hi fa diverses referències al celler de Vilafranca del Penedès.

Sobre la figura de Ròmul Bosch i Alsina podeu consultar els treballs de Raquel Castellà:  "Ròmul Bosch i Alsina, un indià paradigmàtic" (Eix. Cultura Industrial, Tècnica i Científica, juny 2022), i el treball amb Montse Fernández-Esparrach: "Ròmul Bosch i Alsina (1846-1923). Armador i navilier", a XI Jornades d'arqueologia industrial de Catalunya. Museu del Port de Tarragona 21-23 de novembre de 2019, p. 251-266.

A l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, al fons de l'Ajuntament de Vilafranca, s'ha consultat la contribució industrial i de comerç, el fons de l'Estació Enològica i les llicències d'obres de particulars.

A l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB) hi he consultat les escriptures de constitució de i dissolució de Cortina y Cia. i la de constitució de Bosch, Güell y Cia.

També s'ha consultat la Base de dades "Empreses i empresaris a la Catalunya del segle XIX" i l'Anuario Financiero y de Sociedades Anónimas.

La curiosa elecció de Joan Soler Catasús com alcalde de les Cabanyes, l'any 1904

Ara que s'ha s'ha acabat la campanya electoral de les municipals i que demà, 28 de maig de 2023 escollim quina ha de ser la composició dels ajuntaments i, per tant, es decidirà qui serà l'alcalde dels municipis on vivim, us explicaré l'elecció del meu besavi, Joan Soler Catasús, com alcalde de les Cabanyes, el poble on havia nascut, fet que va tenir lloc l'1 de gener de 1904. Una elecció que va tenir una forma ben singular.

Els ajuntaments d'aquella època s'escollien cada dos anys i es renovaven per meitats. Els nous regidors prenien possessió l'1 de gener de l'any següent al que havien tingut lloc les eleccions municipals i el seu mandat era de quatre anys. En el cas que ens ocupa, les eleccions havien tingut lloc el 12 de novembre de 1903. A les Cabanyes s'escollien tres regidors, que aquell any van ser Joan Soler Catasús, Pere Galofré Capellades i Pau Castany Alemany. Els tres regidors que continuaven (escollits el 7 de novembre de 1901) eren Josep Saumell Casanovas, Josep Vaqués i Farret i Pere Vidal i Mestre.

A la foto, d'esquerra a dreta, Francesc Soler Esteve, Joan Soler Catasús, Joan Soler Bruna i Dolors Bruna Olivella a les Cabanyes (c1910-1920) (foto de l'arxiu familiar).

Arribat el dia 1 de gener de 1904, tocava escollir alcalde. Als municpis més grans, en aquella època, l'alcalde era nomenat de reial ordre. Però en els pobles més petits, com és el cas de les Cabanyes, els alcaldes els escollien els mateixos regidors. Per tant, un cop presa la possessió del càrrec dels nous regidors escollits, tocava elegir aquell gener de 1904 un nou alcalde per les Cabanyes. Es va procedir a la primera votació i el resultat va donar un empat a dos vots per cada un a Josep Saumell Casanovas, Pau Castany Alemany i Joan Soler Catasús. Amb aquest empat, es va haver de tornar a fer una nova votació i el resultat va ser el mateix: un empat a dos vots per cada un dels tres regidors esmentats. Davant d'això, i segons estipulava l'article 55 de la llei municpal vigent es va procedir a un sorteig entre els tres candidats. El secretari municipal advertia que "el favorecido por la suerte quedará definitivamente elegido Alcalde y entrará desde luego en funciones de tal."

Així doncs, es va procedir a fer un sorteig. En una urna es van posar els noms dels tres candidats i en l'altra els números u, dos i tres. Sortiria escollit alcalde qui tragués el número u. Tal com reflecteix l'acta municipal d'aquella sessió:

"Seguidamente se llamó al Alguacil quien extrajo de la primera urna una bola, que correspondió con el nombre, después de desdoblada la papeleta, de D. Pablo Castany y Alemany y en la otra de las bolas numeradas conteniendo el número tres; seguida de otra bola con el nombre de D. José Saumell y Casanovas habiéndole tocado el número dos; y por último la de D. Juan Soler y Catasús a quien correspondió el número uno,"

Com és que es va arribar a aquesta situació d'un empat a dos vots entre tres candidats? Penso que no ho sabrem mai. Però intueixo que els sis regidors es devien posar d'acord per arribar a aquesta situació. És només una sospita. La realitat, doncs, és que amb aquest sorteig quedava escollit com alcalde el meu besavi Joan Soler i Catasús, que duraria en el càrrec dos anys.

Joan Soler Catasús (les Cabanyes, 1879-Vilafranca del Penedès, 1955)

Joan Soler Catasús havia nascut a les Cabanyes el 1879 fill de Francesc Soler Esteve (he d'esbrinar encara qui era la seva mare: tinc pendent de fa anys una visita a l'arxiu municipal de les Cabanyes). Es va casar amb Dolors Bruna Oliviella, amb qui va tenir, que tinguem constància, dos fills: l'hereu, Joan (el meu avi) i Dolors.

Joan Soler Catasús era de tendència repúblicana. Així ho diu la memòria oral de la famíla i ho confirma el fet que fos el secretari del Comitè Republicà de les Cabanyes, l'any 1903 (La Publicidad, 18/05/1903). Tanmateix, devia ser de tendència moderada i seguidor del diputat del districte Josep Zulueta —que ho va ser entre 1903 i 1923—, quan els republicans es van dividir entre catalanistes (solidaris) i lerrouxistes (antisolidaris), a partir de 1906-1907. El fet que participés en el moviment cooperativista impulsat des de la Unió de Vinyaters de Catalunya, així m'ho fa pensar.

Anunci del negoci de patates per sembrar de Joan Soler Catasús, aparegut a Avenç Agrícola (portaveu de la Unió de Vinyaters de Catalunya) el juny de 1923

Joan Soler Catasús, a qui li deien l'Estasi, tenia un negoci de venda de patates per sembrar amb botiga a les Cabanyes i al carrer de la Parellada. També va ser una actiu promotor del cooperativisme vitivinícola. Va ser l'impulsor del Celler Cooperatiu de les Cabanyes: el celler es va crear a instàncies de Joan Soler Catasús en una reunió celebrada al seu domicili el 20 de novembre de 1919  i en va ser el seu primer president (Saumell 2002, 218-219). Va ser ell qui va rebre els membres del Sindicat d'Agricultors de Sant Jaume de Moja quan van fer una visita a les Cabanyes per veure com funcionaven els cellers cooperatius i prendre nota pel que volien crear a Moja (que ho farien el 1921 amb el Sindicat Agrícola de Moja) (vegeu Soler i Tort 2022, 179-180).

L'any 1926, Joan Soler Catasús va comprar la casa i magatzem que tenia a la carretera d'Igualada 39/carrer del Nord 1-5. Allà establiria la seva residència definitiva, durant uns anys tindria un petit negoci de vins. Per alguna fotografia familiar i per la tradició oral sabem que també tenia un negoci de cistells. També tenia un hort a la zona del Molí d'en Rovira i a casa venien verdures i el nostre pare ens ha explicat sempre que va continuar amb el negoci de les patates.

Joan Soler Catasús va morir a Vilafranca del Penedès l'abril de 1955 (va ser enterrat el 19 d'abril d'aquell any, però no sé la data exacta de la defunció). 

Fonts usades en aquest article

Saumell Soler, Antoni. 2002. Viticultura i associacionimse a Catalunya. Tarragona: Diputació de Tarragona

Soler-Becerro, Raimon i Josep Tort Miralles. Els sindicats de Moja. El moviment rabassaire i els orígens del celler cooperatiu, 1891-1936. Olèrdola: Ateneu Mogenc Fem Poble i Ajuntament d’Olèrdola.

Actes del Ple de les Cabanyes, que es poden consultar en línia als Arxius Municipals Digitals de la Diputació de Barcelona.

El padró municipal de Vilafranca elaborat entre 1931 i 1932, que es troba al fons Ajuntament de Vilafranca del Penedès de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès.

Vages generals pageses: 1932, 1978, 2019

Imatge de la manifestació dels pagesos a Vilafranca del Penedès el 5 de setembre de 2019. Foto cedida per Joan Galimany Martí.

El 5 de setembre passat, la pagesia de l’Alt Penedès s’ha tornat a mobilitzar reclamant un preu just pel raïm i per al vi base, reivindicació que ja s’entén com un element fonamental per al manteniment d’un territori amb un paisatge, el vitivinícola, que cada cop més es vol posar en valor. Aquesta, però, no ha estat la primera ocasió en què la pagesia penedesenca ha utilitzat la vaga com a recurs. En aquesta entrada us proposo repassar les vagues de 1932 i de 1978, en contextos i reivindicacions diferents de l’actual.

 

La pagesia penedesenca -o una part d’ella, per ser més precisos- ha tingut històricament una llarga tradició de mobilització en defensa d’allò que ha considerat just. El moviment rabassaire que, en paraules d’Emili Giralt, ha estat la mobilització pagesa més important des de les guerres remences del segle XV, va tenir el seu epicentre fonamental a la regió del Penedès i, sobretot a partir dels anys 20 i 30, l’Alt Penedès en va ser el focus principal. Sobre el desenvolupament d’aquest moviment podeu consultar la síntesi que juntament amb en Josep Colomé, Jordi Planas i Francesc Valls ha sortit publicada a l’International Review of Social History.

La pagesia ha adoptat històricament múltiples formes de lluita, en funció de les condicions -si eren jornalers, parcers o petits propietaris- i dels països. Rarament, però, a les zones on predominen els parcers o els petits propietaris s’ha usat el recurs a la vaga general, entesa com una aturada completa de l’activitat d’un o més dies. Aquest és el cas del Penedès, on ha predominat la parceria i la rabassa morta com a forma d’explotació de la terra i el recurs als jornalers és un fet que es concentra en determinats moments de l’any, com la verema. Per aquest motiu ens sobta quan els pagesos de la nostra comarca han decidit utilitzar aquest instrument, més propi del moviment obrer. Cal dir que la del dia 5 de setembre de 2019 no ha estat l’única ocasió en què els pagesos penedesencs han recorregut a la vaga i aquí voldria destacar-ne dues més, a banda de la que hem viscut aquest setembre.

La vaga dels rabassaires de l’Alt Penedès del 29 i 30 de juliol de 1932 i el boicot al mercat de Vilafranca

La primera vaga de pagesos a la qual vull fer referència es va produir el 29 de juliol de 1932, en plena efervescència del “plet dels rabassaires” com es deia a l’època. El juliol i agost de l’any anterior, pocs mesos després d’haver-se proclamat la República, uns decrets del govern obrien la possibilitat de revisar la renda que pagaven els rabassaires. Es tractava de les parts de fruits que, habitualment eren el terç pel raïm i el quart pel cereal. Els rabassaires penedesencs es van mobilitzar ràpidament per aconseguir-ne la rebaixa i, per pressionar, es van apropiar de collites, cosa que va provocar l’esverament dels propietaris i, finalment, la intervenció del president Macià que va aconseguir l’anomenat Pacte de la Generalitat, signat en plena verema de 1931, en què els propietaris van accedir a rebaixar les parts només per aquella collita. Es deixava la resolució de les reclamacions rabassaires en uns jurats mixtos o, si no es constituïen, en la justícia ordinària. Els jurats mixtos no es van constituir i per tant les demandes de revisió es van canalitzar cap als jutjats de primera instància. L’allau de demandes entre finals de 1931 i començaments de 1932 va ser tan gran que es van haver de nomenar jutges especials per dirimir-les. A Catalunya se'n van presentar gairebé 30.000, de les quals, la majoria a l’Alt Penedès, unes 10.000. Ara bé, a l’octubre del mateix 1931 un nou decret havia introduït rectificacions als anteriors i assentava les bases perquè els jutges desestimessin la majoria de les demandes. El malestar dels parcers penedesencs estava servit.

La cosa es va tornar a escalfar durant la collita del cereal el juny i el juliol de 1932. El 13 de juliol, a Sant Sadurní d’Anoia es van reunir, presidits per Manuel Parellada de la Unió de Rabassaires i alcalde de Puigdàlber, un conjunt d’alcaldes i jutges municipals que van enviar al president del Consell de Ministres, Manuel Azaña, i al ministre d’Agricultura, el català Marcel·lí Domingo, una instància queixant-se del confusionisme dels decrets i alertant del malestar que es vivia a les seves poblacions. La instància concloïa amb la següent advertència “viéndose enfrentados a un problema de orden público, exponen a V.E. que si no se da solución rápida al problema de los aparceros y rabassaires, nos veremos en el deber (creyendo interpretar la razón que les asiste) de no aceptar ninguna denuncia que provenga del confusionismo creado por los contradictorios Decretos.” (La Humanitat, 14-7-1932). Signaven aquesta instància: Ramon Poch, jutge de Cerdanyola del Vallès; Manuel Parellada, alcalde de Puigdàlber; Jaume Mimó, alcalde de Cerdanyola; Josep Morató, jutge de Castellví de la Marca; Feliu Roig, alcalde de les Cabanyes i també en representació del jutge municipal; Salvador Sege, jutge de Puigdàlber; Manuel Marcó, alcalde de Sant Martí Sarroca; Antoni Valls, alcalde de Font-rubí; Josep Raventós, alcalde d’Olèrdola; Joan Font, jutge d’Olèrdola; Francesc Vallès, alcalde de Vilobí del Penedès; Àngel Ollé, alcalde de Gelida; Ramon Vallès, jutge de Vilobí; Andreu Gorina, en representació de l’alcalde de Ripollet; Joan Vidal, alcalde dels Monjos; Isidre Aguilera, jutge dels Monjos; Salvador Garbó, jutge del Pla del Penedès; Francesc Bruna, alcalde de Subirats; Jaume Grau, alcalde de la Granada; Francesc Pera, jutge de Sant Martí Sarroca; Cristòfol Vallès, jutge de la Granada; Jaume Boada, alcalde del Pla del Penedès; Jaume Parellada, en representació de l’alcalde de Martorell; Josep Comas, jutge de Barberà del Vallès; Ramon Esteve, en representació de l’alcalde de Barberà del Vallès; Pere Aguilera, en representació de l’alcalde de Rubí; Gabriel Pahissa, en representació de l’alcalde de Sant Cugat Sesgarrigues; Bartomeu Llobet, alcalde de Sant Quintí de Mediona; Emili Ferrer, jutge de Sant Esteve Sesrovires; Joan Bou, alcalde de Castellví de Rosanes.

Al cap de quinze dies esclataria la vaga general a l’Alt Penedès i, amb ella, el boicot al mercat setmanal de Vilafranca, que aleshores se celebrava en divendres. Així doncs, el 29 de juliol de 1932 es va iniciar el moviment vaguístic dels rabassaires. Al Pla del Penedès, els parcers es van declarar en vaga i s’hi van cremar algunes garbes -tot i que depèn de les fonts no està clar que fossin els vaguistes-, a Vilafranca l’aturada dels pagesos fou total i s’havia decretat el boicot al mercat, per la qual cosa grups de pagesos situats a les carreteres convidaven als conductors de carros que portaven fruites, verdures i bestiar petit -conills i gallines- a tornar cap als seus pobles. Els camions que procedien de Barcelona també se n’hi van tornar. Hi va haver incidents a les Cabanyes, Olèrdola, Sant Quintí de Mediona i Castellví de la Marca. A Sant Joan de Mediona es van produir alguns aldarulls, en els quals participaven moltes dones i criatures, que van ser sufocats per la presència de 20 guàrdia civils en aquest poble. A Vilafranca, l’alcalde Josep Masachs Llorach, antic lluitador rabassaire, instava en un ban a no promoure manifestacions ni conflictes i es posava de facto del costat dels propietaris. La resposta de la resta de la població va ser desigual. Si a la capital de l’Alt Penedès, la resta de treballadors no va donar suport a la vaga, sí que a Sant Sadurní s’estengué a la resta d’oficis i al comerç i, en conseqüència, va ser general. La Guàrdia Civil patrullava pels carrers de la població i la vaga sadurninenca va durar 24 hores.

Reportatge de Mundo Gráfico (27 de juliol de 1932) sobre la tensió que es vivia al Penedès.

A Vilafranca es va produir una manifestació de centenars de rabassaires en solidaritat amb els detinguts que hi havia hagut, la qual va ser reprimida per 88 guàrdies d’assalt i 40 guàrdia civils que havien estat enviats a la vila per mantenir l’ordre i s’hi van estar fins a l’1 d’agost. Els detinguts, que es trobaven als calabossos de Vilafranca, eren: Josep Bertran Almirall, Josep Almirall Vendrell, Josep Valls Raventós, Pere Tarrida Torrens, Pere Bertran Bertran, Josep Vallès Baqués, Josep Ràfols Vidal, Josep Joc Bruna, Salvador Milà Raventós, Pere Raventós Bertran i Magí Batlle Planas, la majoria de les Cabanyes i d’Olèrdola; a Castellví de la Marca s’havien detingut Pere Gallart Morató, Josep Ventura Inglada i Miquel Morató Ferrer; també va ser detingut Ramon Cols, regidor de l’Ajuntament de Torrelavit.

L’agitació va acabar el dia 1 d’agost amb l’acord de crear una comissió amb quatre representants propietaris i quatre rabassaires i presidida per Manuel Serra i Moret diputat a la Generalitat de Catalunya -òrgan aleshores provisional- i diputat a Corts, en representació del ministre d’Agricultura, comissió que intentaria arribar a algun tipus d’entesa entre les dues parts en conflicte. També van ser alliberats els detinguts, excepte un que estava reclamat per l’autoritat militar, tot i que l’alcalde de Vilafranca i diverses autoritats estaven fent gestions per aconseguir el seu alliberament. La vaga general de rabassaires i parcers havia acabat, tot i que el conflicte, com és prou conegut va continuar. (tota la informació de la vaga l’he obtingut de La Humanitat, L’Opinió i La Veu de Catalunya dels dies 30 i 31 de juliol i 2 d’agost de 1932, i de la premsa local Abril i Acció del 6 d’agost de 1932).

La vaga general de pagesos i la tractorada del 8 al 15 de març de 1978

Una altra de les grans mobilitzacions pageses que hi ha hagut a l’Alt Penedès que ha comportat una vaga ha estat la que es va desenvolupar entre el 8 i el 15 de març de 1978, convocada a nivell de tot Catalunya per la Unió de Pagesos, però que va tenir una forta incidència a l’Alt Penedès. S’estava en plena transició democràtica -encara no s’havien escollit ni ajuntaments ni el Parlament de Catalunya, per exemple- i governava la Unió del Centre Democràtic (UCD) i venia precedida d’un procés d’organització pagesa i d’algunes altres lluites, com la tractorada de l’any anterior. Cal situar aquesta mobilització en el marc de la crisi final del franquisme i en el malestar general del camp, afectat també per la crisi general de l’economia produïda per l’augment del preu del petroli, que els darrers governs franquistes no van voler afrontar i que es va haver d’entomar durant la transició.

A partir del finals dels anys 60 havien començat a aparèixer noves organitzacions pageses. El 1968 es creaven les Comissions Pageses que, amb l’aportació de militants comunistes i socialistes i de joves formats a les escoles de perits agrícoles, van iniciar un procés de conscienciació de la pagesia. Eren l’equivalent de les Comissions Obreres al camp. De mica en mica, aquestes Comissions Pageses van anar confluint amb gent procedent de les organitzacions juvenils catòliques o bé amb els impulsors del moviment antinuclear de les Terres de l’Ebre, per acabar aplegant-se en una organització més àmplia, que seria la Unió de Pagesos (UP). Aquest sindicat es va fundar a Pontons, a la casa de colònies de Penyafort, el 3 de novembre de 1974. Es plantejava com un sindicat nacional, amb la voluntat d’aplegar totes les capes socials de la pagesia catalana. El 28 de novembre de 1976 celebraria el seu primer congrés a l’Espluga de Francolí. El seu òrgan de premsa, que encara es publica actualment, és La Terra, la mateixa capçalera que el portaveu de la Unió de Rabassaires (Mayayo 1995; Puig 2016).

Tot i que va impulsar algunes accions reivindicatives, com la vaga de recollida de tomàquets a Amposta, l’agost de 1975, el principal repte de la UP fou la seva legalització per poder situar-se com el principal sindicat pagès català. És en aquest sentit que en la primera tractorada, que va tenir lloc l’1 de març de 1977 en solidaritat amb els pagesos de La Rioja, el principal objectiu fos el de la llibertat sindical. Aquesta primera tractorada va tenir força ressò a la comarca. A Sant Pau d’Ordal s’hi van reunir 64 pagesos que van decidir per majoria donar-hi suport. El dia 1 es van reunir a Sant Sadurní 27 tractors, als quals s’hi van afegir uns 60 vinguts d’arreu de la comarca i per l’N-II es van dirigir cap a Esparreguera. Dies més tard s’hi van afegir una trentena més de tractors que van aparcar els tractors al voral de l’N-340 a l’Arboç. Hem de pensar que l’Estat espanyol encara era formalment una dictadura.

A partir d’aquí, la UP va impulsar campanyes contra l’ús fraudulent del gasoil per part de les empreses d’obres públiques, la defensa dels arrendataris i parcers contra els desnonaments, celebrant una assemblea a Vilafranca el 26 de febrer amb l’assistència d’uns 300 pagesos d’arreu de Catalunya que es van reunir als locals de l’aleshores Sindicat Vertical -actualment auditori Montserrat Junyent de l’Ateneu Municipal- en què es va fer palesa la “voluntat de parcers i arrendataris de fer front als desnonaments que pretenen alguns propietaris absentistes” (Tothom, 4 de març de 1978, Enric Tomàs 2013). I durant l’any 1978 també va impulsar, amb un èxit rotund, el boicot a les eleccions de les cambres agràries, que s’havien de celebrar el 21 de maig de 1978.

En aquest context es va convocar la vaga general de la pagesia a tot Catalunya, que va tenir un ampli seguiment a l’Alt Penedès. El Tothom del 18 de març de 1978 hi dedicà un extens reportatge amb el títol “Els pagesos diuen prou” i Enric Tomàs ho ha documentat en el seu treball sobre la Unió de Pagesos llegida des del Tothom i el Penedès. El dimecres 8 de març s’iniciava el moviment amb la presència de 160 tractors. El diumenge següent ja n’hi havia més de 500. En alguna de les assemblees celebrades a l’esplanada de COVIDES, a Sant Cugat Sesgarrigues, s’hi van arribar a reunir més de 1.000 persones, entre pagesos i les seves famílies. Com el 1932, es va aturar el mercat, que ara se celebrava el dissabte, però aquesta vegada gràcies a l’acord amb els paradistes de verdura que van plegar a les onze del matí. També es va buscar la complicitat amb altres sectors i d’aquesta manera es va parlar també amb les sindicats obrers i els dies 13, 14 i 15 de març les botigues de verdures de Vilafranca van estar tancades. El 15 de març es va donar per acabada l’acció, les reivindicacions de la qual es resumien en sis punts bàsics: 1) l’augment mitjà del 29,9% de tots els productes agrícoles; 2) eliminar les exportacions de xoc per fer baixar els preus dels productes agraris -en concret es parlava que el govern de la UCD havia fet importacions de vi des de l’Argentina per baixar-ne el preu-; 3) el control del frau del vi; 4) l’abolició del pagament de la seguretat social per part dels propietaris agraris en funció de les necessitats teòriques de treball i passar-ho a pagar pels treballadors reals contractats; 5) equiparar les prestacions de la seguretat social dels agraris a la resta de treballadors, i 6) eleccions sindicals. Els dirigents pagesos van valorar positivament la vaga tot i que la major part de les seves reivindicacions no s’aconseguissin de manera immediata (Tomàs 2013).

Revindicant un preu just pel raïm davant de Freixenet a Sant Sadurní d'Anoia, 5 de setembre de 2019. Imatge cedida per Lisbeth Murga García.

En definitiva, parlem de dos episodis que ens recorden la llarga tradició de lluita que la pagesia penedesenca ha tingut al llarg de la història. Cert que amb el temps han canviat les condicions socials i econòmiques, de la mateixa manera que ho han fet les reivindicacions. Als any 30, la pagesia era un sector molt important de la població. En determinats municipis de la nostra comarca podia arribar a representar el 80 o el 90% de l’ocupació masculina. Als anys 70 aquesta situació havia canviat completament tot i que el 1975 els actius agrícoles encara representaven el 15,2% del total (Novella 1988: 80). Actualment, el sector agrari és gairebé irrellevant i segons les dades de l’Idescat, les persones inscrites a la seguretat social -incloent treballadors en règim general i autònoms- que treballen a l’agricultura només són el 2,1% del total. També han canviat els objectius: de la persecució d’una llei de contractes de conreus s’ha passat a la reivindicació d’una millora en el preu del raïm que compren les empreses. Aquesta és una reivindicació que s’ha plantejat reiteradament als anys 80 i 90. La vaga del passat dia 5 de setembre ha representat el ressorgiment de nou d’una reivindicació per un preu just del raïm i del dret a viure de la terra, vinculant-la a la voluntat de preservar un paisatge, el vitivinícola, que té un gran valor i un gran potencial.

Una mica de bibliografia

• Arnabat, R. (2007), “Conflictivitat social i associacionisme pagès (el Penedès, 1900-1922)”, a A. Saumell i Soler, Miscel·lània in memoriam. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, p. 89-108.
• Balcells A. (1983), El problema agrari a Catalunya, 1890-1936: la qüestió rabasaire. Barcelona: La Llar del Llibre. (Original publicat el 1968).
• Giralt i Raventós, E. (1964), "El conflicto “rabassaire” y la cuestión agraria en Cataluña hasta 1936",  Revista de Trabajo, 3, p. 51-72.
• Mayayo i Artal, A. (1995), De pagesos a ciutadans: cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya, 1893-1994. Catarroja: Afers.
• Novella, J. (1988), L’economia de l’Alt Penedès. Anàlisi i propostes d’actuació, Barcelona. Bodoni SA Serveis Editorials.
• Puig Vallverdú, G. (2016), “La democratización en el campo. la formación y las primeras acciones de la Unió de Pagesos en la construcción de la democracia en la Cataluña rural”, a A. Reig Tapia i J. Sánchez Cervelló, Transiciones en el mundo contemporáneo, Tarragona-Mèxic: Publicacions Universitat Rovira i Virgili i Universidad Nacional Autónoma de México, p. 679-696.
• Tomàs Guix, E. (2013), “Llegir la Unió de Pagesos a Penedès i Tothom 1971-1978”, a D. Sancho Paris, editor, El món de la viticultura, els vins, caves i aiguardents al Penedès Històric i al Camp de Tarragona. Actes del V Seminari d’Història del Penedès, Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs, p. 293-311.