(text de la meva intervenció el 14 d'octubre de 2009 a la Pujada al Castell de Calafell, que es fa cada any en commemoració de l'afusellament de Lluís Companys)
Catalans! Les forces monàrquiques i
feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el
seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble
i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del
Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i
en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general
contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de
la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de
fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i
magnífica. Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià,
restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i
la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la
llibertat!
He volgut començar amb aquesta proclama, que llançà Lluís
Companys el 6 d’octubre de 1934 per dos motius fonamentals, que m’ha semblat
interessant recordar en el dia d’avui, en què commemorem el 69è aniversari de
l’afusellament, de l’assassinat, de Lluís Companys a mans d’aquelles forces
feixistes que ja l’any 1934 amenaçaven la República i el que, per ell i per les
esquerres catalanes representava aquesta. Unes forces feixistes que finalment
van aconseguir els seus objectius enduent-se per endavant no només les
esperances d’aconseguir una Catalunya millor sinó les vides de milers de
persones que van morir en una guerra que va durar tres anys o en un exili, una
repressió i una dictadura que en va durar gairebé quaranta. I cal recordar una
vegada i una altra que el president Companys, l’únic escollit democràticament a
Europa que fou assassinat durant la II Guerra Mundial, exemplifica totes
aquelles persones que van patir aquesta repressió en carn pròpia.
Un dels motius a què em refereixo és el fet que enguany
també celebrem l’any Macià perquè l’any passat en va fer 75 de la seva mort i enguany
en fa 150 anys del seu naixement. Com hem vist, Companys apel·lava a l’esperit
de Macià en aquell 6 d’octubre de 1934. I aquest és segon motiu que m’ha portat
a recordar la proclama d’aquells dies difícils perquè justament fa pocs dies es
celebrava el 75 aniversari de la revolució d’octubre catalana. Segurament,
sense Macià ni els fets d’octubre de 1934 no podríem entendre el final tràgic
de la vida del president Lluís Companys, militant d’Esquerra Republicana de
Catalunya.
En aquest sentit em sembla important que ens fem dues
preguntes bàsiques que ens ajudin a entendre la figura del president màrtir.
Aquestes preguntes estan relacionades i són per què Esquerra Republicana de
Catalunya va dominar el panorama polític català dels anys trenta i per què
Lluís Companys va arribar a ser president de la Generalitat, cosa que l’acabà
portant a ser executat el 15 d’octubre de 1940. Crec que fer un repàs a la
trajectòria política del president Companys ens pot ajudar a respondre les dues
preguntes al mateix temps. I és que la biografia de Companys penso que resumeix
també la història d’una esquerra catalana no lerrouxista que des de
començaments del segle XX va intentar trobar el seu espai i no ho va fer fins
que el 1931 no va confluir amb l’independentisme de Macià i amb una classe
obrera que formalment no prenia partit però que va entendre que calia una acció
política per transformar les seves condicions de vida.
Lluís Companys inicià la seva carrera política en un
moment en què a Catalunya es va trencar el sistema caciquista implantat a
l’Estat espanyol des de 1874. Un sistema en el qual només hi havia dues
possibilitats: el Partit Conservador i el Partit Liberal. A Barcelona ciutat la
Lliga Regionalista, l’any 1901, i la Unió Republicana, el 1903, van escombrar
aquells dos partits de l’Ajuntament i van assentar les bases d’una dinàmica
política pròpia per a Catalunya. Va ser en aquesta Unió Republicana, fundada
per Nicolás Salmerón y Alejandro Lerroux en què Companys va fer les seves
primeres passes en la política catalana. De fet, només aterrar pràcticament a
Barcelona ja va fundar l’Associació Escolar Republicana juntament amb el seu
amic i company Francesc Layret.
Però ben aviat, el republicanisme català es trobaria en
una cruïlla. L’any 1905 una colla de militars espanyols van assaltar les
redaccions del setmanari satíric Cu-Cut!
i del diari La Veu de Catalunya, tots
dos òrgans de la Lliga Regionalista, per un acudit que no els havia fet gràcia.
Com no podia ser d’altra manera, la reacció va ser ben diferent a Espanya i a
Catalunya. El proverbial sentit de l’humor espanyol va fer que, en lloc de
reprovar els actes dels militars, sorgissin arreu associacions de recolzament
als oficials vandàlics, es van suspendre les garanties constitucionals a
Barcelona i al final es va aprovar la Llei de Jurisidiccions, que permetia que
els militars poguessin jutjar tot allò que consideressin que atemptava contra
la unitat d’Espanya o contra ells mateixos. Un fet que va fer que, per sort,
Francesc Macià es decidís a abandonar la carrera militar. A Catalunya, per
contra, es va organitzar un moviment molt ampli en contra d’aquesta llei,
hegemonitzat per la Lliga Regionalista però on hi van participar personalitats
i partits de totes les tendències que va desembocar en una candidatura anomenada
Solidaritat Catalana.
El republicanisme català es va trobar aleshores, en una
cruïlla, la Unió Republicana, presidida aleshores per Josep Maria Vallès i
Ribot va decidir apostar clarament pel moviment solidari. Alejandro Lerroux, en
canvi, es va convertir en un ferotge opositor de la Solidaritat. Republicans
nacionalistes i republicans espanyolistes iniciaven camins diferents, cada cop
més distanciats. Va ser arran d’aquesta divisió entre republicans solidaris i
republicans anti-solidaris que apareix el primer intent seriós de formar un
partit de l’esquerra catalana: va ser la Unió Federal Nacionalista Republicana,
creada el 1909, la qual fou dirigida per personatges com Pere Coromines,
Francesc Layret. Membres d’aquesta formació també foren Lluís Companys o el
vendrellenc Andreu Nin. El partit, d’un esquerranisme difús i d’un nacionalisme
també difús, fruit d’una amalgama variada de procedències no va quallar i les
derrotes electorals el portaren a buscar l’aliança amb el Partit Republicà Radical
de Lerroux, cosa que va certificar la seva mort.
Cap el 1912, Companys, disconforme amb el pacte amb els
lerrouxistes, va abandonar la UFNR i col·laborà un temps amb el Partit
Reformista de Melquiades Álvarez. Però també disconforme en com aquest partit
afrontava la qüestió autonòmica el va abandonar i s’integrà al Partit Republicà
Català, fundat el 1917. En aquest partit hi confluïren diversos sectors, que
tenien en comú el fet de ser els més esquerranosos del republicanisme català
d’aquella època. En aquest sentit, assumien el programa federal de Pi i Margall
de 1894, apostaven clarament per un nacionalisme republicà diferent de la Lliga
i del Lerrouxisme, eren de tendències socialitzants i laïcistes. El seu primer
directori va estar format per Francesc Layret, Gabriel Alomar, Marcel·lí
Domingo, Alfred Perenya i Antoni Estivill. Publicava un periòdic anomenat La Lucha, el director del qual era
Marcel·lí Domingo, l’editor Francesc Layret i el redactor en cap Lluís
Companys. Va ser en aquest partit que Lluís Companys va forjar el seu prestigi.
De fet, entre 1917 i 1920 va tenir un moment ascendent que va ser tallat de
soca-rel quan van assassinar Francesc Layret. Aquest, precisament, va morir a
mans dels pistolers de la patronal quan anava a defensar Lluís Companys i
Salvador Seguí que es trobaven empresonats al penal de la Mola, a Menorca, Seguí
per ser un sindicalista destacat i defensar els drets del treballador i
Companys per defensar el defensor dels treballadors, és a dir per exercir el se
ofici d’advocat laboralista.
La mort de Layret va situar Lluís Companys en la primera
línia de l’escena política catalana ja que va ser designat el substitut del seu
amic mort per a les eleccions de diputats de 1920 pel districte de Sabadell.
Des de la seva posició de diputat d’un districte netament rabassaire i obrer,
Companys va dur a terme una intensa campanya de propaganda i va participar molt
activament en la fundació de la Unió de Rabassaires, durant els anys 1921 i
1922, de manera que es va convertir en el primer director del periòdic de la
Unió: La Terra. Companys va esdevenir
un dels líders de l’esquerra catalana, amb un gran prestigi entre els
rabassaires i la classe treballadora, amb una gran capacitat de treball, que li
va ajudar a guanyar les eleccions de diputats de 1923, també pel Partit
Republicà Català amb un 61% dels vots. L’any 1931 el filòsof Francesc Pujols
diria de Companys: "és l'home de
Catalunya que, paral·lelament a en Cambó, representa tot un sistema polític".
A diferència de la UFNR, la base del PRC era més popular i obrerista i molts
dels seus dirigents van ser-ho també de la Unió de Rabassaires, com el mateix
Companys, el sadurninenc Joan Casanovas o Ernest Ventós.
Tot i amb això, cap al 1921, el Partit Republicà Català
es trobava en declivi i Joan Casanovas va insistir en la necessitat de crear un
sol partit de l’esquerra catalana, cosa que coincidí també amb una crida del
mateix Francesc Macià a una unió de les esquerres catalanes sense exclusions i
tot afirmant que “convé atreure al nacionalisme
la massa obrera concedint-li el màximum de reivindicacions que permet l’estat
social actual”. Això va donar lloc a una assemblea unitària que se
celebraria als locals del CADCI el 2 de febrer de 1923 entre els
independentistes d’Estat Català i els republicans del PRC. Aquesta assemblea,
però, va acabar de mala manera quan Companys i Marcel·lí Domingo van ser
escridassats pels sectors més radicals del separatisme quan van intentar parlar
de la qüestió del Marroc i se’ls va contestar que aquest era un problema
espanyol i no català.
Allò que el 1923 no fou possible, sí que ho va ser el
1931. El 17 i 19 de març es va celebrar la Conferència d’Esquerres Catalanes on
van confluir tres partits o organitzacions: els independentistes d’Estat
Català, amb Francesc Macià al capdavant, el grup de l’Opinió de tendència
socialista, amb Joan Lluhí i Vallescà, i els vells republicans del Partit
Republicà Català, que aleshores ja tenia com a personalitat més rellevant Lluís
Companys. També en aquest conclave hi participaven els rabassaires,
representats en la figura d’Amadeu Aragai. A més, en aquesta conferència hi van
participar una munió de nuclis de comarques d’una diversitat de procedències
que anaven des del republicanisme federal al nacionalisme radical, passant fins
i tot per alguns centres que abans havien estat adscrits al partit republicà
radical, però que ja n’estaven desenganyats. El cert és que es va decidir crear
un nou partit d’esquerres, republicà i catalanista. Significativament, la
ponència sobre el “Reglament del Partit” donava com a nom de la nova formació
el de Partit Republicà Socialista de Catalunya, cosa que es canvià pel
d’Esquerra Republicana de Catalunya. En aquesta Conferència, Lluís Companys no
hi pogué assistir perquè encara hi havia una ordre de captura sobre ell.
Representants del Penedès hi havia el Centre Democràtic Federalista i Els
Segarrotes, de Vilanova i la Geltrú, l’Agrupació Republicana i el Bloc
Catalanista, de Vilafranca del Penedès, el Comitè Republicà de la Bisbal del
Penedès i els periòdics Democràcia i El Carrer, ambdós de Vilanova i la
Geltrú. Com ja sabeu, un mes després la victòria del nou partit va ser
esclatant. Ja fos presentant-se sol, ja fos en forma de coalicions republicanes
i obreres, les esquerres catalanes van escombrar del mapa polític català els
partits monàrquics i van deixar la Lliga en una posició molt marginal.
Què havia passat entre aquella assemblea de 1923 i la Conferència
d’Esquerres Catalanes? Doncs entremig d’ambdues dates hi va haver la Dictadura
de Primo de Rivera que va suposar l’enlairament de Francesc Macià com a figura
de l’oposició a la dictadura i la convergència de catalanistes i obrers en la
lluita contra la repressió. No van ser pocs els municipis en què les eleccions
de 1931 es van celebrar en clau de demanda d’amnistia per als presos polítics i
socials al mateix temps que es reclamava la instauració d’un règim de
llibertats. En molts municipis les coalicions republicanes comptaren amb la
participació activa de sindicats de la CNT i de la Unió de Rabassaires.
Finalment, doncs, les esquerres catalanes aconseguiren arrossegar una part
important de la classe obrera catalana cap a les posicions polítiques d’ERC,
d’aquí la victòria aclaparadora de 1931.
El que va venir després és o hauria de ser de tots
conegut i no vull insistir-hi. La República, l’acció política de la Generalitat
republicana i dels centenars i centenars d’alcaldes i regidors d’Esquerra potser
no va complir al cent per cent les expectatives d’aquells que volien anar més
enllà, però sí que va donar compliment a un programa reformista d’ampliació
dels drets socials: el vot de la dona, l’ensenyament (Vilafranca i Vilanova,
per exemple, van comptar per primera vegada en la seva història amb escoles
graduades), la llei de contractes de conreus, l’Estatut de Catalunya mateix, en
són bons exemples.
En definitiva, si Esquerra va dominar el panorama polític
català dels anys trenta i Lluís Companys va esdevenir president de la
Generalitat és perquè hi va haver un conjunt d’homes i dones que des del
republicanisme i des del catalanisme van considerar necessària l’existència
d’una Esquerra Catalana que, al mateix temps, fos esquerra, és a dir que
respongués a les demandes socials de les classes populars, i catalana, és a dir
amb objectius propis per al nostre país, que aconseguís la resolució del plet
català ja fos per una via federal o amb la proclamació d’un estat català
independent, però mitjançant una acció unitària de les esquerres. Esquerra va
ser la vàlvula d’escapament d’unes classes populars que des de 1874 havien
estat excloses sistemàticament dels òrgans del veritable poder. Companys,
doncs, era el 1934 el polític de més prestigi per la seva trajectòria de
republicà, catalanista i defensor dels drets dels treballadors. Per això va ser
escollit president de la Generalitat i per aquest motiu fou afusellat el 1940.
Companys era un símbol per als feixistes i per això se l’havia d’eliminar
físicament. I Lluís Companys és un símbol ara per a nosaltres, els homes i
dones d’esquerres i de tota la gent que va ser represaliada per una dictadura
feixista.
Sé que avui, per molts d’aquells que defensem una opció
d’una esquerra catalana, no sotmesa ni a la dreta ni a l’esquerra espanyolista
són temps difícils i de vegades de confusió. Però deixeu-me que acabi aquesta
intervenció amb les paraules que Lluís Companys va fer arribar als assistents a
la Conferència d’Esquerres Catalanes, l’any 1931:
Germans! Germans,
en la impaciència, en el dolor i en el coratge, Salut!
Calafell, 14 d’octubre de 2009
