El federalisme fou
introduït als Països Catalans i a l'Estat espanyol a través de
l'obra de Francesc Pi i Margall, que va adoptar els principis
establerts per Proudhon, mitjançant els quals la societat s'havia de
construir de baix a dalt, partint de l'individu fins arribar al
conjunt de la humanitat, passant per la unió lliure i sobirana de
comunes, comarques, regions i nacions. Aquesta era la manera de
transformar la societat, de manera que Pi i Margall defensava un
socialisme no dogmàtic, democràtic de base, que l'esquerra marxista
ortodoxa acostuma a menysprear. És per aquest motiu que al nostre
país el federalisme fou l'opció majoritària de les esquerres
catalanes fins a la Guerra Civil.
El federalisme,
formulat per Proudhon/Pi i Marcall incloïa la voluntat de
transformar la societat des de baix i es plantejava com una opció
anticentralista, la qual a Catalunya va anar prenent diverses formes
polítiques: el Partit Republicà Democràtic Federalista, la Unió
Federal Nacionalista Republicana i Esquerra Republicana de Catalunya,
entre altres. Aquestes tenen un fil conductor de justícia social,
democràcia i voluntat de resoldre la qüestió nacional catalana de
forma diferent a com s'havia estructurat l'Estat espanyol que les
forces socialistes ortodoxes i centralistes difícilment podien
acceptar. El federalisme, doncs, fou la ideologia política que
adoptà el catalanisme popular, tal com ens demostrà el recentment
traspassat Josep Termes, i per aquest motiu el PSOE havia tingut a
Catalunya un caràcter marginal. A més, el federalisme entès així
era també un camp comú entre els republicans d'esquerra catalans i
l'anarcosindicalisme.
Amb el temps, però el
federalisme inicial es va anar modulant i adaptant a les
circumstàncies fins arribar al que plantejava ERC en la seva
declaració de principis de 1933. En aquesta es deia que “Estimant
d'indiscutible evidència la personalitat nacional de Catalunya per
les circumstàncies històriques, geogràfiques, lingüístiques,
econòmiques i més encara la voluntat indestructible dels
catalans, tot reservant al Poble Català l'ús de la facultat
auto-determinadora, que li competeix per dret propi, el Partit
considera necessària per als suprems interessos de fraternitat
universal i particularment per raons d'ordre històric i geogràfic,
la federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics.” La
declaració puntualitzava que només es podria construir la federació
ibèrica amb els pobles que es regissin per normes democràtiques
“pactant directament amb ells per mitjà dels seus llegítims
representants, un cop assolida la llibertat de Catalunya”.
Un cop fet això, l'Estat català havia de tenir competències plenes
en camps com l'ordre públic, l'administració de justícia,
l'organització de les milícies -excepte en cas de guerra amb
l'estranger-, la legislació social, la divisió territorial,
l'ensenyament i el cobrament de tots els tributs. Això no era el que
tenia Catalunya el 1933, però era l'aspiració màxima d'ERC en
aquells moments.
És
evident que al segle XXI hi ha coses que han canviat. L'aspiració de
reorganitzar i regenerar l'Estat espanyol que, a través de Valentí
Almirall -que havia estat militant del Partit Republicà Democràtic
Federalista-, es va traslladar al catalanisme, ja no té sentit
després de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Les
“raons d'ordre històric”, doncs, han canviat. Catalunya,
si s'ha de federar, ho ha de fer directament en una futura Federació
Europea. I mentre aquesta no existeixi, ha d'aspirar a tenir un Estat
propi per accedir directament a les decisions que es prenen a
Brussel·les. Tanmateix, des d'Esquerra Republicana hem de recollir l'herència del federalisme i l'hem de reivindicar en tant que ideologia que posa per
davant la construcció democràtica de la societat, de baix cap a
dalt, que és a la base de com entenem nosaltres el dret a
l'autodeterminació (o dret a decidir, com vulgueu) i la consecució
de la justícia social.
Nota: acompanya aquest text una al·legoria de la República federal de La Campana de Gràcia del 14 de febrer de 1873. Font: fototeca.cat