Vages generals pageses: 1932, 1978, 2019

Imatge de la manifestació dels pagesos a Vilafranca del Penedès el 5 de setembre de 2019. Foto cedida per Joan Galimany Martí.

El 5 de setembre passat, la pagesia de l’Alt Penedès s’ha tornat a mobilitzar reclamant un preu just pel raïm i per al vi base, reivindicació que ja s’entén com un element fonamental per al manteniment d’un territori amb un paisatge, el vitivinícola, que cada cop més es vol posar en valor. Aquesta, però, no ha estat la primera ocasió en què la pagesia penedesenca ha utilitzat la vaga com a recurs. En aquesta entrada us proposo repassar les vagues de 1932 i de 1978, en contextos i reivindicacions diferents de l’actual.

 

La pagesia penedesenca -o una part d’ella, per ser més precisos- ha tingut històricament una llarga tradició de mobilització en defensa d’allò que ha considerat just. El moviment rabassaire que, en paraules d’Emili Giralt, ha estat la mobilització pagesa més important des de les guerres remences del segle XV, va tenir el seu epicentre fonamental a la regió del Penedès i, sobretot a partir dels anys 20 i 30, l’Alt Penedès en va ser el focus principal. Sobre el desenvolupament d’aquest moviment podeu consultar la síntesi que juntament amb en Josep Colomé, Jordi Planas i Francesc Valls ha sortit publicada a l’International Review of Social History.

La pagesia ha adoptat històricament múltiples formes de lluita, en funció de les condicions -si eren jornalers, parcers o petits propietaris- i dels països. Rarament, però, a les zones on predominen els parcers o els petits propietaris s’ha usat el recurs a la vaga general, entesa com una aturada completa de l’activitat d’un o més dies. Aquest és el cas del Penedès, on ha predominat la parceria i la rabassa morta com a forma d’explotació de la terra i el recurs als jornalers és un fet que es concentra en determinats moments de l’any, com la verema. Per aquest motiu ens sobta quan els pagesos de la nostra comarca han decidit utilitzar aquest instrument, més propi del moviment obrer. Cal dir que la del dia 5 de setembre de 2019 no ha estat l’única ocasió en què els pagesos penedesencs han recorregut a la vaga i aquí voldria destacar-ne dues més, a banda de la que hem viscut aquest setembre.

La vaga dels rabassaires de l’Alt Penedès del 29 i 30 de juliol de 1932 i el boicot al mercat de Vilafranca

La primera vaga de pagesos a la qual vull fer referència es va produir el 29 de juliol de 1932, en plena efervescència del “plet dels rabassaires” com es deia a l’època. El juliol i agost de l’any anterior, pocs mesos després d’haver-se proclamat la República, uns decrets del govern obrien la possibilitat de revisar la renda que pagaven els rabassaires. Es tractava de les parts de fruits que, habitualment eren el terç pel raïm i el quart pel cereal. Els rabassaires penedesencs es van mobilitzar ràpidament per aconseguir-ne la rebaixa i, per pressionar, es van apropiar de collites, cosa que va provocar l’esverament dels propietaris i, finalment, la intervenció del president Macià que va aconseguir l’anomenat Pacte de la Generalitat, signat en plena verema de 1931, en què els propietaris van accedir a rebaixar les parts només per aquella collita. Es deixava la resolució de les reclamacions rabassaires en uns jurats mixtos o, si no es constituïen, en la justícia ordinària. Els jurats mixtos no es van constituir i per tant les demandes de revisió es van canalitzar cap als jutjats de primera instància. L’allau de demandes entre finals de 1931 i començaments de 1932 va ser tan gran que es van haver de nomenar jutges especials per dirimir-les. A Catalunya se'n van presentar gairebé 30.000, de les quals, la majoria a l’Alt Penedès, unes 10.000. Ara bé, a l’octubre del mateix 1931 un nou decret havia introduït rectificacions als anteriors i assentava les bases perquè els jutges desestimessin la majoria de les demandes. El malestar dels parcers penedesencs estava servit.

La cosa es va tornar a escalfar durant la collita del cereal el juny i el juliol de 1932. El 13 de juliol, a Sant Sadurní d’Anoia es van reunir, presidits per Manuel Parellada de la Unió de Rabassaires i alcalde de Puigdàlber, un conjunt d’alcaldes i jutges municipals que van enviar al president del Consell de Ministres, Manuel Azaña, i al ministre d’Agricultura, el català Marcel·lí Domingo, una instància queixant-se del confusionisme dels decrets i alertant del malestar que es vivia a les seves poblacions. La instància concloïa amb la següent advertència “viéndose enfrentados a un problema de orden público, exponen a V.E. que si no se da solución rápida al problema de los aparceros y rabassaires, nos veremos en el deber (creyendo interpretar la razón que les asiste) de no aceptar ninguna denuncia que provenga del confusionismo creado por los contradictorios Decretos.” (La Humanitat, 14-7-1932). Signaven aquesta instància: Ramon Poch, jutge de Cerdanyola del Vallès; Manuel Parellada, alcalde de Puigdàlber; Jaume Mimó, alcalde de Cerdanyola; Josep Morató, jutge de Castellví de la Marca; Feliu Roig, alcalde de les Cabanyes i també en representació del jutge municipal; Salvador Sege, jutge de Puigdàlber; Manuel Marcó, alcalde de Sant Martí Sarroca; Antoni Valls, alcalde de Font-rubí; Josep Raventós, alcalde d’Olèrdola; Joan Font, jutge d’Olèrdola; Francesc Vallès, alcalde de Vilobí del Penedès; Àngel Ollé, alcalde de Gelida; Ramon Vallès, jutge de Vilobí; Andreu Gorina, en representació de l’alcalde de Ripollet; Joan Vidal, alcalde dels Monjos; Isidre Aguilera, jutge dels Monjos; Salvador Garbó, jutge del Pla del Penedès; Francesc Bruna, alcalde de Subirats; Jaume Grau, alcalde de la Granada; Francesc Pera, jutge de Sant Martí Sarroca; Cristòfol Vallès, jutge de la Granada; Jaume Boada, alcalde del Pla del Penedès; Jaume Parellada, en representació de l’alcalde de Martorell; Josep Comas, jutge de Barberà del Vallès; Ramon Esteve, en representació de l’alcalde de Barberà del Vallès; Pere Aguilera, en representació de l’alcalde de Rubí; Gabriel Pahissa, en representació de l’alcalde de Sant Cugat Sesgarrigues; Bartomeu Llobet, alcalde de Sant Quintí de Mediona; Emili Ferrer, jutge de Sant Esteve Sesrovires; Joan Bou, alcalde de Castellví de Rosanes.

Al cap de quinze dies esclataria la vaga general a l’Alt Penedès i, amb ella, el boicot al mercat setmanal de Vilafranca, que aleshores se celebrava en divendres. Així doncs, el 29 de juliol de 1932 es va iniciar el moviment vaguístic dels rabassaires. Al Pla del Penedès, els parcers es van declarar en vaga i s’hi van cremar algunes garbes -tot i que depèn de les fonts no està clar que fossin els vaguistes-, a Vilafranca l’aturada dels pagesos fou total i s’havia decretat el boicot al mercat, per la qual cosa grups de pagesos situats a les carreteres convidaven als conductors de carros que portaven fruites, verdures i bestiar petit -conills i gallines- a tornar cap als seus pobles. Els camions que procedien de Barcelona també se n’hi van tornar. Hi va haver incidents a les Cabanyes, Olèrdola, Sant Quintí de Mediona i Castellví de la Marca. A Sant Joan de Mediona es van produir alguns aldarulls, en els quals participaven moltes dones i criatures, que van ser sufocats per la presència de 20 guàrdia civils en aquest poble. A Vilafranca, l’alcalde Josep Masachs Llorach, antic lluitador rabassaire, instava en un ban a no promoure manifestacions ni conflictes i es posava de facto del costat dels propietaris. La resposta de la resta de la població va ser desigual. Si a la capital de l’Alt Penedès, la resta de treballadors no va donar suport a la vaga, sí que a Sant Sadurní s’estengué a la resta d’oficis i al comerç i, en conseqüència, va ser general. La Guàrdia Civil patrullava pels carrers de la població i la vaga sadurninenca va durar 24 hores.

Reportatge de Mundo Gráfico (27 de juliol de 1932) sobre la tensió que es vivia al Penedès.

A Vilafranca es va produir una manifestació de centenars de rabassaires en solidaritat amb els detinguts que hi havia hagut, la qual va ser reprimida per 88 guàrdies d’assalt i 40 guàrdia civils que havien estat enviats a la vila per mantenir l’ordre i s’hi van estar fins a l’1 d’agost. Els detinguts, que es trobaven als calabossos de Vilafranca, eren: Josep Bertran Almirall, Josep Almirall Vendrell, Josep Valls Raventós, Pere Tarrida Torrens, Pere Bertran Bertran, Josep Vallès Baqués, Josep Ràfols Vidal, Josep Joc Bruna, Salvador Milà Raventós, Pere Raventós Bertran i Magí Batlle Planas, la majoria de les Cabanyes i d’Olèrdola; a Castellví de la Marca s’havien detingut Pere Gallart Morató, Josep Ventura Inglada i Miquel Morató Ferrer; també va ser detingut Ramon Cols, regidor de l’Ajuntament de Torrelavit.

L’agitació va acabar el dia 1 d’agost amb l’acord de crear una comissió amb quatre representants propietaris i quatre rabassaires i presidida per Manuel Serra i Moret diputat a la Generalitat de Catalunya -òrgan aleshores provisional- i diputat a Corts, en representació del ministre d’Agricultura, comissió que intentaria arribar a algun tipus d’entesa entre les dues parts en conflicte. També van ser alliberats els detinguts, excepte un que estava reclamat per l’autoritat militar, tot i que l’alcalde de Vilafranca i diverses autoritats estaven fent gestions per aconseguir el seu alliberament. La vaga general de rabassaires i parcers havia acabat, tot i que el conflicte, com és prou conegut va continuar. (tota la informació de la vaga l’he obtingut de La Humanitat, L’Opinió i La Veu de Catalunya dels dies 30 i 31 de juliol i 2 d’agost de 1932, i de la premsa local Abril i Acció del 6 d’agost de 1932).

La vaga general de pagesos i la tractorada del 8 al 15 de març de 1978

Una altra de les grans mobilitzacions pageses que hi ha hagut a l’Alt Penedès que ha comportat una vaga ha estat la que es va desenvolupar entre el 8 i el 15 de març de 1978, convocada a nivell de tot Catalunya per la Unió de Pagesos, però que va tenir una forta incidència a l’Alt Penedès. S’estava en plena transició democràtica -encara no s’havien escollit ni ajuntaments ni el Parlament de Catalunya, per exemple- i governava la Unió del Centre Democràtic (UCD) i venia precedida d’un procés d’organització pagesa i d’algunes altres lluites, com la tractorada de l’any anterior. Cal situar aquesta mobilització en el marc de la crisi final del franquisme i en el malestar general del camp, afectat també per la crisi general de l’economia produïda per l’augment del preu del petroli, que els darrers governs franquistes no van voler afrontar i que es va haver d’entomar durant la transició.

A partir del finals dels anys 60 havien començat a aparèixer noves organitzacions pageses. El 1968 es creaven les Comissions Pageses que, amb l’aportació de militants comunistes i socialistes i de joves formats a les escoles de perits agrícoles, van iniciar un procés de conscienciació de la pagesia. Eren l’equivalent de les Comissions Obreres al camp. De mica en mica, aquestes Comissions Pageses van anar confluint amb gent procedent de les organitzacions juvenils catòliques o bé amb els impulsors del moviment antinuclear de les Terres de l’Ebre, per acabar aplegant-se en una organització més àmplia, que seria la Unió de Pagesos (UP). Aquest sindicat es va fundar a Pontons, a la casa de colònies de Penyafort, el 3 de novembre de 1974. Es plantejava com un sindicat nacional, amb la voluntat d’aplegar totes les capes socials de la pagesia catalana. El 28 de novembre de 1976 celebraria el seu primer congrés a l’Espluga de Francolí. El seu òrgan de premsa, que encara es publica actualment, és La Terra, la mateixa capçalera que el portaveu de la Unió de Rabassaires (Mayayo 1995; Puig 2016).

Tot i que va impulsar algunes accions reivindicatives, com la vaga de recollida de tomàquets a Amposta, l’agost de 1975, el principal repte de la UP fou la seva legalització per poder situar-se com el principal sindicat pagès català. És en aquest sentit que en la primera tractorada, que va tenir lloc l’1 de març de 1977 en solidaritat amb els pagesos de La Rioja, el principal objectiu fos el de la llibertat sindical. Aquesta primera tractorada va tenir força ressò a la comarca. A Sant Pau d’Ordal s’hi van reunir 64 pagesos que van decidir per majoria donar-hi suport. El dia 1 es van reunir a Sant Sadurní 27 tractors, als quals s’hi van afegir uns 60 vinguts d’arreu de la comarca i per l’N-II es van dirigir cap a Esparreguera. Dies més tard s’hi van afegir una trentena més de tractors que van aparcar els tractors al voral de l’N-340 a l’Arboç. Hem de pensar que l’Estat espanyol encara era formalment una dictadura.

A partir d’aquí, la UP va impulsar campanyes contra l’ús fraudulent del gasoil per part de les empreses d’obres públiques, la defensa dels arrendataris i parcers contra els desnonaments, celebrant una assemblea a Vilafranca el 26 de febrer amb l’assistència d’uns 300 pagesos d’arreu de Catalunya que es van reunir als locals de l’aleshores Sindicat Vertical -actualment auditori Montserrat Junyent de l’Ateneu Municipal- en què es va fer palesa la “voluntat de parcers i arrendataris de fer front als desnonaments que pretenen alguns propietaris absentistes” (Tothom, 4 de març de 1978, Enric Tomàs 2013). I durant l’any 1978 també va impulsar, amb un èxit rotund, el boicot a les eleccions de les cambres agràries, que s’havien de celebrar el 21 de maig de 1978.

En aquest context es va convocar la vaga general de la pagesia a tot Catalunya, que va tenir un ampli seguiment a l’Alt Penedès. El Tothom del 18 de març de 1978 hi dedicà un extens reportatge amb el títol “Els pagesos diuen prou” i Enric Tomàs ho ha documentat en el seu treball sobre la Unió de Pagesos llegida des del Tothom i el Penedès. El dimecres 8 de març s’iniciava el moviment amb la presència de 160 tractors. El diumenge següent ja n’hi havia més de 500. En alguna de les assemblees celebrades a l’esplanada de COVIDES, a Sant Cugat Sesgarrigues, s’hi van arribar a reunir més de 1.000 persones, entre pagesos i les seves famílies. Com el 1932, es va aturar el mercat, que ara se celebrava el dissabte, però aquesta vegada gràcies a l’acord amb els paradistes de verdura que van plegar a les onze del matí. També es va buscar la complicitat amb altres sectors i d’aquesta manera es va parlar també amb les sindicats obrers i els dies 13, 14 i 15 de març les botigues de verdures de Vilafranca van estar tancades. El 15 de març es va donar per acabada l’acció, les reivindicacions de la qual es resumien en sis punts bàsics: 1) l’augment mitjà del 29,9% de tots els productes agrícoles; 2) eliminar les exportacions de xoc per fer baixar els preus dels productes agraris -en concret es parlava que el govern de la UCD havia fet importacions de vi des de l’Argentina per baixar-ne el preu-; 3) el control del frau del vi; 4) l’abolició del pagament de la seguretat social per part dels propietaris agraris en funció de les necessitats teòriques de treball i passar-ho a pagar pels treballadors reals contractats; 5) equiparar les prestacions de la seguretat social dels agraris a la resta de treballadors, i 6) eleccions sindicals. Els dirigents pagesos van valorar positivament la vaga tot i que la major part de les seves reivindicacions no s’aconseguissin de manera immediata (Tomàs 2013).

Revindicant un preu just pel raïm davant de Freixenet a Sant Sadurní d'Anoia, 5 de setembre de 2019. Imatge cedida per Lisbeth Murga García.

En definitiva, parlem de dos episodis que ens recorden la llarga tradició de lluita que la pagesia penedesenca ha tingut al llarg de la història. Cert que amb el temps han canviat les condicions socials i econòmiques, de la mateixa manera que ho han fet les reivindicacions. Als any 30, la pagesia era un sector molt important de la població. En determinats municipis de la nostra comarca podia arribar a representar el 80 o el 90% de l’ocupació masculina. Als anys 70 aquesta situació havia canviat completament tot i que el 1975 els actius agrícoles encara representaven el 15,2% del total (Novella 1988: 80). Actualment, el sector agrari és gairebé irrellevant i segons les dades de l’Idescat, les persones inscrites a la seguretat social -incloent treballadors en règim general i autònoms- que treballen a l’agricultura només són el 2,1% del total. També han canviat els objectius: de la persecució d’una llei de contractes de conreus s’ha passat a la reivindicació d’una millora en el preu del raïm que compren les empreses. Aquesta és una reivindicació que s’ha plantejat reiteradament als anys 80 i 90. La vaga del passat dia 5 de setembre ha representat el ressorgiment de nou d’una reivindicació per un preu just del raïm i del dret a viure de la terra, vinculant-la a la voluntat de preservar un paisatge, el vitivinícola, que té un gran valor i un gran potencial.

Una mica de bibliografia

• Arnabat, R. (2007), “Conflictivitat social i associacionisme pagès (el Penedès, 1900-1922)”, a A. Saumell i Soler, Miscel·lània in memoriam. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, p. 89-108.
• Balcells A. (1983), El problema agrari a Catalunya, 1890-1936: la qüestió rabasaire. Barcelona: La Llar del Llibre. (Original publicat el 1968).
• Giralt i Raventós, E. (1964), "El conflicto “rabassaire” y la cuestión agraria en Cataluña hasta 1936",  Revista de Trabajo, 3, p. 51-72.
• Mayayo i Artal, A. (1995), De pagesos a ciutadans: cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya, 1893-1994. Catarroja: Afers.
• Novella, J. (1988), L’economia de l’Alt Penedès. Anàlisi i propostes d’actuació, Barcelona. Bodoni SA Serveis Editorials.
• Puig Vallverdú, G. (2016), “La democratización en el campo. la formación y las primeras acciones de la Unió de Pagesos en la construcción de la democracia en la Cataluña rural”, a A. Reig Tapia i J. Sánchez Cervelló, Transiciones en el mundo contemporáneo, Tarragona-Mèxic: Publicacions Universitat Rovira i Virgili i Universidad Nacional Autónoma de México, p. 679-696.
• Tomàs Guix, E. (2013), “Llegir la Unió de Pagesos a Penedès i Tothom 1971-1978”, a D. Sancho Paris, editor, El món de la viticultura, els vins, caves i aiguardents al Penedès Històric i al Camp de Tarragona. Actes del V Seminari d’Història del Penedès, Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs, p. 293-311.