L'any 2011, el Comitè Internacional per la Conservació del Patrimoni Industrial (TICCIH, The International Commitee for the Conservation of the Industrial Heritage) i el Consell Internacional de Monuments i Llocs (ICOMOS, International Council on Monuments and Sites) van aprovar els anomentats Principis de Dublin, per a la defensa, preservació i promoció del patrimoni industrial. En aquest document, el patrimoni industrial es definia de la següent manera:
El patrimoni industrial està format pels emplaçaments, estructures, complexos, espais i paisatges, així com per la maquinària, objectes o documents relacionats que aporten evidència dels processos de producció industrials passats o en curs, l'extracció de matèries primeres, la seva transformació en béns i les infraestructures energètiques i de transport que hi tinguin relació. El patrimoni industrial reflecteix la profunda connexió entre l'entorn cultural i natural, ja que els processos industrials, ja siguin antics o moderns, depenen de fonts naturals de matèries primeres, energia i xarxes de transport per produir i distribuir productes a mercats més amplis. Inclou tant béns materials, immobles i mobles, com dimensions intangibles, com ara els coneixements tècnics, l'organització del treball i dels treballadors, i el complex llegat social i cultural que va donar forma a la vida de les comunitats i va comportar grans canvis organitzatius a societats senceres i el món en general.
Tot això ve a tomb pel fet que en els darrers temps hem vist com una part del patrimoni indústrial vinícola de Vilafranca del Penedès —que afirma ser la Capital del Vi— ha començat a desaparèixer sense que ningú no ho hagi pogut evitar. Em refereixo a l'enderrocament de cups de les naus de Cortina i Cia., al carrer del Comerç. En ambdues naus d'aquesta antiga empresa, ara abandonades, una propietat privada i l'altra en mans públiques, s'ha procedit a l'enderrocament dels cups en unes naus que en teoria compten amb la qualificaicó urbanística de clau 8/2 (edificis a conservar), encara que sigui temporal.
A l'esquerra, les façanes de les naus de Cortina i Cia., convenientment il·luminades, en el remodelat carrer del Comerç. A la dreta, vista de la part posterior amb els cups enderrocats d'una de les naus Cortina i Cia. (maig de 2023). Imagtes pròpies.
En la nau que és troba en mans públiques, l'enderrocament no ha estat total i se n'ha conservat una part, com es pot veure en les imatges que ha publicat l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Aquesta institució ha fet públic que aquest mes d'agost ha començat a entrar raïm al viver de cellers, en un projecte impulsat per l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès, el Consell Comarcal de l'Alt Penedès, la Denominació d'Origen Penedès i la Fundació Parc Tecnològic del Vi VITEC. Possiblement, és el primer cop en la història que el raïm entra en aquestes naus, atès que abans el que hi entrava era el vi elaborat pels pagesos.
Imatge de la nau Cortina on s'hi ha instal·lat el viver de cellers (agost 2023. Imatge de l'Ajuntament de Vilafranca del Penededès).
Això no és una mala notícia, en el sentit que suposa donar un nou ús a una de les naus del carrer del Comerç. Segons l'alcalde de Vilafranca, Francisco Romero, s'ha obtingut una subvenció dels fons NextGeneration per rehabilitar la resta de la nau com a equipament municpal. Tot i amb això, cal advertir, com ho fa Albert Guasch, que "Aquesta nau té la qualificació d'equipament comunitari destinat a usos col·lectius al servei de les persones." (vegeu el seu twitt a: https://twitter.com/GuaschRibas/status/1694078436627620091). I encara assenyala que (cito textualment):
- L'equipament es destina a un ús que no és públic.
- Se situa en un sector que no és executiu (falta aprovar PMU, reparcel·lar)
- Un equipament necessita d'un estudi per assignar-hi l'ús més convenient
Un patrimoni industrial vinícola únic
Aquest enderrocament de les tines de Cortina y Cia. posa en evidència la fragilitat de la conservació del patrimoni industrial vinícola que tenim a Vilafranca i em referma en lameva participació a la sol·licitud per tal que es declarés cojm a Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) tot el conjunt de cellers que se situen al voltant de l'estació, sobretot al carrer de Comerç. Cal recordar, que, amb aquest conjunt de cellers, Vilafranca del Penedès compta amb un patrimon únic, testimoni d'una època i d'una història de la producció i comerç de vins dominada per grans comerciants que eren qualificats d'"almacenistas" o "ciradores-exportadores de vinos", exemples dels quals en trobaríem en grans ciutats com Barcelona (Maristany, Pladellorens), Tarragona (De Müller) o Reus (Perpinyà). Tanmateix, en tots aquest grans núclis vinícoles els cellers ùrbans han anat desapareixent i ja no en queda rastre. A Vilafranca hem tingut la sort que, malgrat el seu abandonament progressiu, els cellers s'han mantingut drets i, fins i tot, en alguns se n'ha pogut trabar un nou ús (Torres, Hèlix).
L'estudi Hèlix en una de les naus de Fèlix Via. Imatge pròpia.
Cortina y Cía./Bosch-Güell y Cía./Bosch-Güell SA, una gran empresa vinícola
Els cellers de Vilafranca del Penedès i, especialment els del carrer del Comerç, no només tenen un valor arquitectònic, sinó patrimonial en sentit ampli, tal com ho hem definit a l'inici d'aquest llarg article. Per això és important conèixer la història d'aquestes empreses. Anem, doncs, a fer un repàs de la història d'una de les grans entre els comerciants de vi de Catalunya.
Segons l'escriptura notarial de fundació (AHPB, notari Adolf Fochs i Ventats, esccriptura 226), Cortina i Cia. es va constituir a el 12 de juny de 1891 entre Ròmul Bosch i Alsina, un important empresari barceloní nascut a Calella, que seria alcalde de Barcelona i impulsor dels molls, i Martí Cortina i Regull, un membre destacat de la burgesia vilafranquina, que va ser escollit regidor el 1899 i va ser alcalde de Vilafranca entre 1902 i 1904. Ròmul Bosch era el soci comanditari i Martí Cortina, el col·lectiu, la qual cosa vol dir que n'era el gerent i encarregat dels negocis a Vilafranca. El domcili social es fixava a Vilafranca i l'objecte era dedicar-se exclusivament a "la elaboración, venta y compra y exportación de vinos y caldos, así por cuenta propia como en comisión." El capital total era de 60.000 pessetes, de les quals n'aportava 40.000 Bosch i 20.000 Martí Cortina. Hi havia un tercer soci, Hermenegild Casacuberta i Vilalta, que actuava com a "soci industrial". Però si calia més efectiu per dur a terme els negocis, les quantitats necessàries serien prestades per Ròmul Bosch i Alsina amb un interès del 6%. Els beneficis i pèrdues de l'empresa es repartien de la següent manera: un 48% per Martí Cortina, un altre 48% per Ròmul Bosch i el 4% restant per Hermenegild Casacuberta. Ròmul Bosch i Alsina es reservava per a ell totes les operacions pel transport i embarcament de vins, de les quals cobraria el seu valor. També es reservava el nom de les marques dels vins, que portarien només el seu nom.
Una de les marques de Ròmul Bosch i Alsina, Imatge treta de: https://eix.mnactec.cat/romul-bosch-i-alsina-un-india-paradigmatic/
L'any 1903, es van modificar els pactes socials en el sentit que Hermenegild Casacuberta passava a ser gerent, juntament amb el ja esmentat Martí Cortina, i hi entrava el gendre d'aquest, Pelegrí Güell i Grau, amb poder que el capacitava per actuar en nom de la companyia (AHPB, notari Josep Torelló i Catarineu, escriptura 411).
Martí Cortina i Regull moria el maig de 1909. D'aquesta forma, tal i com estipulava l'escritura de constitució, s'havia de dissoldre l'empresa. Els socis, però, van decidir continuar endavant i crear-ne una de nova. D'aquesta forma, Ròmul Bosch i Alsina, Antònia Cortína i Mestre (que havia heretat la part del capital del seu pare), el seu espós i representant en l'acte de constitució, i Hermenegild Casacuberta i Vilalta van constituir una nova societat comanditària davant del notari Josep Torelló i Catarineu, el 8 de juliol de 1909 (AHPB, notari Josep Torelló i Catarineu, escriptura 412). La nova societat mercantil portava el nom de Bosch, Güell y Compañía. El capital havia passat de 60.000 a 400.000 pessetes, aportat de la següent manera: Ròmul Bosch i Alsina n'aportava 230.000 pessetes, Antònia Cortina i Hermenegild Casacuberta n'aportaven 60.000 cada un, i Pelegrí Güell 50.000. La major part d'aquest capital procedia dels actius i dels beneficis obtinguts per Cortina y Cia. D'aquesta forma, Bosch i Cortina aportaven el seu capital a la dissolta Cortina y Cia. (40.000 i 20.000 pessetes, respectivament) i la resta dels capitals respectius, els aportaven dels beneficis acumulats al seu compte corrent (190.000 i 40.000, respectivament). També Pelegrí Güell i Hermenegild Casacuberta aportaven bona part del seu capital amb el que havien acumulat a Cortina y Cia., i només feien una aportació en efectiu de 7.559,52 i 1.019,19 pessetes, respectivament. Tots els actius de l'antiga societat mercantil, inclosos el magatzem amb dues naus, amb sala de màquines, cups, caves subterrànies i laboratori, i un parell de peces de terra, passaven a la nova Bosch, Güell y Cia.
En aquesta nova nova empresa, els tres homes tenien el caràcter de socis col·lectius, és a dir, intervenien en els afers de l'empresa i responien del que pogués passar amb la totalitat dels seus béns. Antònia Cortina, tenia el caràcter de sòcia comanditària, la qual cosa volia dir que no participaria en la gestió i que només responia amb la part de capital que aportava. En aquesta ocasió, els beneficis que es generessin es distribuïen de la següent manera: el 60% anava per la gerència (Bosc el 28%, Güell el 26% i Casacuberta el 6%), mentre que el 40% restant es repartia proporcionalment al capital que aportava cada un dels socis i Antònia Cortina. Els socis podien retirar només la meitat dels beneficis anuals i l'altra meitat quedava en compte corrent, motiu pel qual se'ls hi pagava un 3% anual. Quan els beneficis acumulats arribessin a 250.000 pessetes, els socis tenien dret a percebre tots els beneficis anuals. En cas de pèrdues, es repartien de la mateixa manera que els beneficis, entenent, és clar, que Antònia Cortina, en tant que comanditària, tenia limitada la seva responsabilitat només al seu capital.
Per la seva banda, Ròmul Bosch continuava mantenint el control de la comercialització i de les marques, tal i com ho havien determinat les clàusules 18 anys abans, i mantenia també la potestat de dissoldre la companyia, Aquesta tenia una durada indefinida, tot i que al cap de cinc anys, o en períodes successius de cinc anys successius, qualsevol dels socis podia abandonar la companya. La mort d'un d'ells no comportava la dissolució de l'empresa i eren els hereus qui decidien si continuar o no.
El 30 de juny 1924, l'empresa canviava de règim jurídic i es convertia en Bosch-Güell Sociedad Anónima, també amb l'objecte d'explotar "bodegas y exportación de vinos de marcas registradas". El capital passava a ser de 500.000 pessetes i tenia una sucursal (unes oficinies) a la Via Laietana, número 11, de Barcelona. Els gerents eren Alexandre Bosch i Catarineu, Hermenegild Casacuberta i Pelegrí Güell i Grau (La Ilustración financiera, 20 de juliol de 1924).
Durant els anys 20 i 30, Bodegas Bosch-Güell era l'empresa vinícola més gran de Vilafranca, en termes d'ocupació: el 1919 hi treballaven 68 persones (43 boters, 12 peons de magatzems, 5 dones a l'embotellet, 3 escrivents, 1 fuster, 1 asserrador, 1 capataç de magatzem, 1 sereno i 1 dependent de laboratori. L'any 1924, el nombre d'empleats havia caigut fins als 56 (29 boters, 10 peons, 5 torners, 4 dependents —és de suposar d'escriptori—, 3 persones a la neteja d'ampolles —dues dones i un home—, 1 asserrador, 1 sereno, 1 encarregat i 1 empleat a laboratori). Durant la Guerra Civil, Bodegas Bosch-Güell SA va ser col·lectivitzada perquè el propietari havia desaparegut. L'agost de 1936 es va nomenar un comitè de control obrer, amb l'objectiu de salvar els propis interessos, els de l'empresa i per tal que Vilafranca no perdés un actiu econòmic de primer ordre. En la junta celebrada pels treballadors de l'empresa hi van participar 14 persones (12 homes i 2 dones). En la represa, l'any 1940 hi treballava un nombre similar d'empleats (15, entre ells 2 dones i 13 homes , en els quals s'hi incloïen els germans Antoni i Martí Güell Cortina). Només per posar un punt de comparació, a Torres hi treballaven 5 homes el 1919; 5 homes i 2 dones, el 1923; i 11 homes i 3 dones, l'any 1940.
Abans de la Guerra Civil, l'empresa era un exemple sovint visitat. Així, des de l'Estació de Viticultura i Enologia de Vilafranca es va fer una visita a la casa Cortina l'any 1909 (vegeu: https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/detallunitat/ACAP20-5-N-131). El 1914 rebia la visita d'una excursió de l'Escola Especial de Comerç de Barcelona (La Vanguardia, 21 de maig de 1914)O bé, trobem una delegació alemanya que va visitar l'empresa, a més de l'Enològica, la Casa de Vila (Panadés Republicano, 22 de setembre de 1927).
Després de la Guerra Civil, l'empresa hauria fet un esforç de modernització, que es traduiria en un augment dels capital social: si el 1941 encara mantenia les 500.000 pessetes, l'any 1945 el capital invertit pujava fins al milió de pessetes, i a partir de finals de la dècada de 1950, el capital social augmentà fins als 2.350.000. D'aquesta forma, Bodegas Bosch-Güell SA continuà essent una gran empresa vinícola. Tal i com informa Santi Borrell, a mitjan de la dècada de 1950, la família Bosch es va quedar amb l'empresa. Malgrat tot, però, Bosch-Güell SA havia anat perdent posicions en el conjunt d'exportadors vilafranquins: Així, l'any 1955 era la quarta empresa exportadora de la nostra localitat.
Un exemple de la vinculació entre aquestes empreses del carrer del Comerç, el ferrocarril i del patrimoni que poden guardar (o podem haver perdut) el tenim amb el fet que l'any 1948 va instal·lar una tuberia, el traçat de la qual anava en diagonal per sota del carrer del Comerç fins a la via del ferrocarril, la qual li servia per carregar els vagons cuba als molls de l'estació de ferrocarril (Panadés, 12 de juny de 1948).
Segons les dades d'anàlisi de vins que es conserven al fons de l'Incavi de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, el volum d'exportacions de l'empresa hauria augmentat notablement entre 1955 i 1975, passant dels 1.801 hl als 49.026. I si el 1955, l'exportació a doll dominava (només es van exportar 88 hl de vi embotellat), el 1975 el 100% de les exportacions ja es feien en botella. A més, entre ambdues dates s'hauria produït un canvi substancial de mercats. Així, l'any 1955 el principal mercat era Veneçuela, amb un pes rellevant de Suècia, vint anys després la major part de les exportacions es concentraven en aquest darrer país escandinau.
Exportacions de Bodegas Bosch-Güell SA, 1955-1975
Als anys 60 i 70 van continuar les noves inversions i la renovació de l'empresa. El 1961 Bosch-Güell SA començava a comercialitzar el seu vi comú embotellat (El Noticiero Universal, 25 d'abril de 1961) I el 1962 l'Ajuntament l'autoritzava a construir noves tines (Panadés, 27 d'octubre de 1962). La darrera gran inversió la va fer a finals de la dècada de 1978, quan va augmentar el capital de 9 a 47 milions, sota la presidència de Carme Bosch Díaz i la gerència de Ròmul Bosch Rius. La inversió anava destinada a la creació d'una moderna planta d'embotellat —amb capacitat per 6.000 ampolles/hora— (La Vanguardia 28 de maig de 1978 i 4 de juny de 1978). D'aquesta forma, Bodegas Bosch-Güell SA tornava a ser objecte d'admiració: el 1982, l'Acadèmia Tastavins, en un dels seus capítols, la visitava com a exemple a seguir i Pere Balada, president de l'associació, entregava un diploma d'honor a Ròmul Bosch i als seus fills. Tanmateix, l'empresa acabà tancant les portes l'any 1986.
Un edifici de Santiago Güell i Grau
L'empresa, que inicialment es va localitzar a la rambla Nostra Senyora, 23, ben aviat necessità unes instal·lacions àmplies. Per això va buscar un terreny al carrer del Comerç, entre el carrer de Magarola, el de Sarriera i l'aleshores inexistent carrer de Cortina. El projecte se li va encarregar a Santiago Güell i Grau —germà de Pelegrí, el futur gendre de Martí Cortina—, i es va presentar el 1895. Santiago Güell va plantejar un celler de doble nau, amb façanes amb grans finestrals quatre finestres a banda i banda de cada una de les dues portes de les naus. Hem de suposar que l'edifici va quedar completament enllestit el 1899, atès que no és fins aquest any que l'empresa no consta domiciliada al carrer del Comerç a la "Matrícula de la contribució industrial i de comerç." Mentre que al carrer Magarola, s'hi obririen també unes portes laterals i unes finestres, però sense les claraboies que encara veiem avui en dia. Cal recordar aquí, que Güell va ser el principal arquitecte vilafranquí de finals del XIX i principis del XX i trobem mostres de la seva arquitectura, que va de l'eclecticisme, passa pel modernisme i acaba en el noucentisme.
Protecció, quina protecció?
Tal i com deia a l'inici, el patrimoni industrial és molt més que els edificis de les fàbriques i tallers. I el patrimoni industrial vinícola no n'és una excepció. És evident que no ens podem limitar a conservar-lo sense buscar nous noves activitats per aquells elements que han quedat en desús, però penso que a Vilafranca del Penedès, precisament per ser Capital del Vi, hauria de vetllar per una bona protecció i una promocio de tot el conjunt de cellers i altres components d'aquesta història vitivinícola, que va més enllà del nostre àmbit local.
Cal recordar, novament, que a Vilafranca no disposem d'un catàleg de patrimoni actualitzat. El Pla especial i catàleg del patrimoni històric artístic i ambiental de Vilafranca del Penedès va ser aprovat el 1988 i és el que va ser inclòs en el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de 2003. En aquest text, l'únic celler que mereixia una protecció era el dels Magatzems Jové (els de l'empresa J.B. Berger) i la resta quedaven com a béns inventariables. Segons la web de l'Ajuntament de Vilafranca, el catàleg de patrimoni està en fase d'aprovació (vegeu aquest enllaç), malgrat que encara no se n'ha iniciat la tramitació, no s'ha fet públic i no s'hi han pogut presentar les al·legacions pertinents. L'inici de la tramitació d'aquest catàleg és una reivindicació de tots aquells que estem preocupats pel patrimoni vilafranquí i ha la seva publicació ha estat reclamada diverses vegades per l'IEP.
En aquest sentit, el Pla de Millora Urbana del carrer del Comerç establia una protecció amb la clau 8/2 (edificis a conservar) d'onze de les naus del carrer del Comerç, entre les quals aquestes de Cortina y Cia. Tot i amb això, aquesta protecció només és temporal: caducarà el 19 de juny de 2024 (data en què farà quatre anys de la vigència de la qualificació). Per a consolidar la protecció caldria que s'incorporessin al catàleg, el qual ja he dit que encara no s'ha començat ni a tramitar. En qualsevol cas, mentre no s'aprovin els Plans de Millora Urbana i els plans de gestió de cada sector no s'hi poden fer obres i qualsevol intervenció en els béns a conservar necessita un informe favorable de la comissió municipal de patrimoni del carrer del Comerç, que es va crear amb la modificació del POUM de 2020.
Més enllà de les quatre parets
Per acabar, doncs, tornem a insistir en el que es deia a l'inici. Més enllà dels edificis, el patrimoni industrial vinícola hauria d'incloure cups, botes, bombes, alambins, les tecnologies, coneixement sobre els obrers i les obreres, fotografies... I, al meu entendre, a Vilafranca hauríem de protegir especialment el conjunt que encara queda al voltant de la línia ferroviària i intentar anar més enllà donant protecció i promocionant una gran quantitat d'elements que continuen formant part del paisatge històric del món del vi a Vilafranca: encara tenim exemples de cellers més enllà de l'àmbit del ferrocarril, moltes cases de comparet que podrien rebre suport per a la seva rehabilitació...
L'inici de la modificació d'aquests espais pot suposar-ne la seva definitiva degradació. Hi ha elements en risc de desaparició. L'antiga fàbrica de Cointreau, en mans de la Sareb, segurament anirà a terra. Si, per fer-ne pisos socials (benvinguts siguin), però no s'hi ha plantejat una rehabilitació precisament, sinó l'enderrocament. El celler de Jean Mory és un altre dels edificis que corre el risc de deteriorament. En aquest cas el celler compta encara amb molts dels elements que el conformaven: cups, botes, estris de laboratori. A més, tenim la sort que està en mans d'una propietària combativa que vol trobar-n'hi un nou ús i que ha tingut consciència, tot cedint l'arxiu de l'empresa a l'ACAP.
Si no hi fem res, molts d'aquests elements que formen part del patrimoni industrial vinícola de la ciutat poden desaparèixer o ser completament transformats. D'exemples d'això darrer no ens en falten: els cellers de José M. Jové SA (que coneixem com a Cal Berger) són una bona mostra de com un conjunt que havia estat inclòs al catàleg de 1988 amb la categoria de conservació ha patit, des d'aquell any, tot de mutilacions del conjunt i l'únic que se n'ha salvat és la doble nau que, per sort, va ser declarada Bé Cultural d'Interès Local l'any 2004 i ha acabat essent un edifici de titularitat pública.
En definitiva, ens hem de preguntar :Vilafranca del Penedès, vol ser realment la “Capital del Vi”? Si és així, penso que s’ha de fer una reflexió profunda sobre com posar en valor i conservar el conjunt del patrimoni industrial vinícola que encara conservem a la nostra vila, abans de procedir a fer-ne intervencions que poden acabar amb la destrucció d’allò que ens ha d’ajudar a entendre perquè realment som la capital vinícola de Catalunya.
Nota sobre les fonts d'aquest article
Totes les imatges, tret de les que procedeixen del fons del Vinseum són meves.
Sobre Cortina y Cia. i Bosch-Gúell SA podeu consultar el llibre del Santi Borrell La vinya i el vi del Penedès 1850-2018, Vilafranca del Penedès, 2019, editat pel mateix autor. També trobareu diferents informacions d'aquesta empresa en el meu capítol del llibre De l'aiguardent al cava, coordinat per Josep Colomé Ferrer (El 3 de Vuit, Ramon Nadal, 2003, pp. 183-222).
Un repàs novelat de la família de Ròmul Bosch i Alsina el trobareu al llibre de Lolita Bosch, La família del meu pare (Empúries, 2008). En ell hi fa diverses referències al celler de Vilafranca del Penedès.
Sobre la figura de Ròmul Bosch i Alsina podeu consultar els treballs de Raquel Castellà: "Ròmul Bosch i Alsina, un indià paradigmàtic" (Eix. Cultura Industrial, Tècnica i Científica, juny 2022), i el treball amb Montse Fernández-Esparrach: "Ròmul Bosch i Alsina (1846-1923). Armador i navilier", a XI Jornades d'arqueologia industrial de Catalunya. Museu del Port de Tarragona 21-23 de novembre de 2019, p. 251-266.
A l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, al fons de l'Ajuntament de Vilafranca, s'ha consultat la contribució industrial i de comerç, el fons de l'Estació Enològica i les llicències d'obres de particulars.
A l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB) hi he consultat les escriptures de constitució de i dissolució de Cortina y Cia. i la de constitució de Bosch, Güell y Cia.
També s'ha consultat la Base de dades "Empreses i empresaris a la Catalunya del segle XIX" i l'Anuario Financiero y de Sociedades Anónimas.
