Reivindicació del federalisme

El federalisme fou introduït als Països Catalans i a l'Estat espanyol a través de l'obra de Francesc Pi i Margall, que va adoptar els principis establerts per Proudhon, mitjançant els quals la societat s'havia de construir de baix a dalt, partint de l'individu fins arribar al conjunt de la humanitat, passant per la unió lliure i sobirana de comunes, comarques, regions i nacions. Aquesta era la manera de transformar la societat, de manera que Pi i Margall defensava un socialisme no dogmàtic, democràtic de base, que l'esquerra marxista ortodoxa acostuma a menysprear. És per aquest motiu que al nostre país el federalisme fou l'opció majoritària de les esquerres catalanes fins a la Guerra Civil.

El federalisme, formulat per Proudhon/Pi i Marcall incloïa la voluntat de transformar la societat des de baix i es plantejava com una opció anticentralista, la qual a Catalunya va anar prenent diverses formes polítiques: el Partit Republicà Democràtic Federalista, la Unió Federal Nacionalista Republicana i Esquerra Republicana de Catalunya, entre altres. Aquestes tenen un fil conductor de justícia social, democràcia i voluntat de resoldre la qüestió nacional catalana de forma diferent a com s'havia estructurat l'Estat espanyol que les forces socialistes ortodoxes i centralistes difícilment podien acceptar. El federalisme, doncs, fou la ideologia política que adoptà el catalanisme popular, tal com ens demostrà el recentment traspassat Josep Termes, i per aquest motiu el PSOE havia tingut a Catalunya un caràcter marginal. A més, el federalisme entès així era també un camp comú entre els republicans d'esquerra catalans i l'anarcosindicalisme.

Amb el temps, però el federalisme inicial es va anar modulant i adaptant a les circumstàncies fins arribar al que plantejava ERC en la seva declaració de principis de 1933. En aquesta es deia que “Estimant d'indiscutible evidència la personalitat nacional de Catalunya per les circumstàncies històriques, geogràfiques, lingüístiques, econòmiques i més encara la voluntat indestructible dels catalans, tot reservant al Poble Català l'ús de la facultat auto-determinadora, que li competeix per dret propi, el Partit considera necessària per als suprems interessos de fraternitat universal i particularment per raons d'ordre històric i geogràfic, la federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics.” La declaració puntualitzava que només es podria construir la federació ibèrica amb els pobles que es regissin per normes democràtiques “pactant directament amb ells per mitjà dels seus llegítims representants, un cop assolida la llibertat de Catalunya”. Un cop fet això, l'Estat català havia de tenir competències plenes en camps com l'ordre públic, l'administració de justícia, l'organització de les milícies -excepte en cas de guerra amb l'estranger-, la legislació social, la divisió territorial, l'ensenyament i el cobrament de tots els tributs. Això no era el que tenia Catalunya el 1933, però era l'aspiració màxima d'ERC en aquells moments.

És evident que al segle XXI hi ha coses que han canviat. L'aspiració de reorganitzar i regenerar l'Estat espanyol que, a través de Valentí Almirall -que havia estat militant del Partit Republicà Democràtic Federalista-, es va traslladar al catalanisme, ja no té sentit després de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Les “raons d'ordre històric”, doncs, han canviat. Catalunya, si s'ha de federar, ho ha de fer directament en una futura Federació Europea. I mentre aquesta no existeixi, ha d'aspirar a tenir un Estat propi per accedir directament a les decisions que es prenen a Brussel·les. Tanmateix, des d'Esquerra Republicana hem de recollir l'herència del federalisme i l'hem de reivindicar en tant que ideologia que posa per davant la construcció democràtica de la societat, de baix cap a dalt, que és a la base de com entenem nosaltres el dret a l'autodeterminació (o dret a decidir, com vulgueu) i la consecució de la justícia social.

Nota: acompanya aquest text una al·legoria de la República federal de La Campana de Gràcia del 14 de febrer de 1873. Font: fototeca.cat