Els primers ajuntaments republicans de Vilafranca del Penedès (1873)

L’11 de febrer de 1873 es va proclamar la Primera República a l’Estat espanyol. De fet, era conseqüència de la Revolució Gloriosa del 29 de setembre de 1868 que va fer fora la dinastia dels Borbons, que regnava des del 1714. La Gloriosa va establir una monarquia constitucional però d'entrada no tenien cap rei. Durant dos anys, en van estar buscant un i, finalment, gràcies a les gestions del general Prim, la corona va anar a parar a Amadeu de Savoia, conegut com Amadeu I.

Aquest va ser un rei sense suports –el seu principal valedor, Joan Prim i Prats– havia mort assassinat el 30 de desembre de 1870, tot just arribat el nou rei, que va haver d’afrontar una situació crítica amb la primera Guerra d’Independència cubana i amb l’esclat de la Tercera Guerra Carlina. Finalment, el 10 de febrer de 1873 decidia abdicar i, davant la manca d’alternatives, es va proclamar la República.

Segons l’impressor i erudit local Pere Alegret i Vilaró, als seus Apuntes históricos... afirma que la República va ser proclamada unes hores abans a Vilafranca que a Barcelona, quan una vintena de joves van destituir l’Ajuntament. Després tots els historiadors hem anat repetint aquest episodi, sense més.

Tanmateix, a les actes dels plens municipals no hi ha constància de cap canvi significatiu en el municipi. L’únic que consta és que a la reunió que havia de fer el consistori el 5 de febrer de 1873 no hi havia prou quòrum i, en conseqüència, el ple no es va celebrar. El següent ple es va celebrar amb tota normalitat el 13 de febrer d’aquell any. I de fet, l’alcalde Pere Freixedas i Balcells, àlies Gelat, havia fet públic oficialment la proclamació de la República amb el següent avís:

“El Excelentísimo Sr. Gobernador de la Provincia en telegrama de hoy me dice lo siguiente: El presidente de la Asamblea Nacional me dice a las 2 de esta madrugada lo siguiente: El Senado y el Congreso, constituídos en Asamblea Soberana, después de admitir la renuncia de D. Amadeo de Saboya, han proclamado la República. Lo que pongo en conocimiento de V. Encargándole conserven el orden a todo trance y acate las decisiones del gobierno constituído, que lo ha sido en esta forma: Presidente, Estanislao Figueras; Guerra, Fernando Fernández de Córdova; Estado, Emilio Castelar; Hacienda, José Echegary; Marina, José Maria Berenguer; Gobernación, Francisco Pi y Margall; Fomento, Manuel Becerra; Ultramar, Francisco Salmerón y Alonso; Gracia y Justicia, Nicolás Salmerón y Alonso.
“Y me cabe la satisfacción de participarlo a estos vecinos encargándoles coserven el orden y acaten las benéficas disposiciones del citado gobierno que cumple con las doctrinas que sustenta con las aspiraciones del país.
“¡¡¡Viva la República!!!”

Sigui o no cert, el que relata Alegret, hem de tenir en compte que, si fem cas de Ramon Esclasans i Milà, l’Ajuntament vilafranquí ja gaudia d’una majoria de regidors republicans federals, atès que l’alcalde Pere Freixedas era membre d’aquell partit. 

Els dies 13, 14 i 15 de juliol hi va haver eleccions municipals. Al districte primer, que votava a l’Ajuntament, s’havien d’escollir tres regidors; al segon –al Teatre–, uns altres tres; al tercer –als locals de la Trinitat–, quatre; i quatre més al districte quart –a l’Hostpital.

El dia 24 d’agost es va constituir el nou ajuntament. L’acta del ple d’aquell dia ens permet reconstruir quins van ser els dos ajuntaments que hi va haver durant la Primera República a Vilafranca.

El consistori que hi havia l’11 de febrer de 1873, quan es va proclamar la República estava format per Pere Freixedas Balcells (alcalde), Fèlix Colomer Inglada, Jaume Sallent Claramunt, Jaume Boada Buxedas, Joan Claramunt Martí, Josep Raventós Mestre, Josep Ferrer Feliu, Pere Rovira Rubió, Jaume Trius Raventós, Cristòfor Olivella Trabal, Pelegrí Olivella Alayo, Pau Miró Quer i Teodor Coderch Buxó. Ja hem dit que intuïm que la majoria era republicana federal, tenint en compte que l’alcalde era d’aquesta ideologia.

D’altra banda, segons un ban fet públic el 19 de juliol de 1873, els catorze regidors electes van ser Jaume Trius i Raventós (àlies Terrissaire), Fèlix Perlas i Fontanals, Jaume Sallent i Claramunt, Cristòfor Olivella i Trabal, Josep Ferrer i Feliu, Gonçal Romeu i Carbó, Josep Viñas i Milà, Ramon Parera i Marquès, Fèlix Sallent i Claramunt, Antoni Figuers i Betlloch, Pere Freixedas i Balcells, Jaume Boada i Buxedas, Joan Claramunt i Martí i Josep Raventós Mestre. Per tant, Boada, Claramunt, Ferrer, Freixedas, Raventós, Sallent (Jaume) i Trius havien estat reelegits, mentre que la resta eren nous.

En l’acta del ple del dia 24 d’agost, hi ha algunes incongruències. En la relació de regidors presents, no hi consten ni Gonçal Romeu ni Fèlix Perlas. Així, Pere Freixedas que va ser reelegit alcalde, va ser votat per 7 regidors, mentre que Jaume Sallent rebia 1 vot i 4 paperetes van ser en blanc –en conseqüència, 12 vots–; en canvi, els tinents d’alcalde van ser votats per 8 vots a favor, un vot per a un regidor que va canviar en cada votació, i 4 paperetes en blanc –per tant, 13 regidors. Sabem que Gonçal Romeu sí que va ser membre del consistori atès que apareix a les actes a partir del 27 d’agost de 1873.

En definitiva, al ple del 24 d’agost l’Ajuntament va quedar organitzat de la següent forma: Alcalde, Pere Freixedas i Balcells; primer tinent d’alcalde, Jaume Sallent i Claramunt; segon tinent d’alcalde; Cristòfor Olivella i Trabal; tercer tinent d’alcalde, Jaume Boada i Buxedas; síndics procuradors, Josep Ferrer i Feliu i Jaume Trius Raventós; regidors, Joan Claramunt i Martí, Antoni Figueras i Betlloch, Ramon Parera i Marquès, Josep Raventós i Mestre, Gonçal Romu i Carbó, Fèlix Sallent i Claramunt, Josep Viñas i Milà i Fèlix Perlas i Fontanals –tot i que d’aquest darrer no tenim constància que participés als plens.

Per tant, podem deduir de les votacions que es van desenvolupar en aquest ple que la majoria republicana federal sumava 8 regidors, mentre que els altres 6 devien ser d’altres tendències. Per desgràcia no sabem la filiació política de cap dels seus membres, tret de la de l’alcalde.

Com a nota curiosa, cal dir que en el ple municipal del 27 d’agost de 1873, i acostant-se la Festa Major, la Junta de l’Obra de la Parròquia de Santa Maria va enviar un ofici convidant l’Ajuntament a participar a les funcions religioses dels dies de Sant Fèlix (30 d’agost) i de Sant Ramon Nonat (31 d’agost) i que els arrendataris dels balls destinessin una part dels beneficis per tal de sufragar les despeses dels oficis religiosos. La resposta va ser que “el Ayuntamiento no puede assistir a ellas [les funcions religioses] como corporación y acerca la segunda parte ha determinado que la comisión de teatro y diversiones se ponga de acuerdo con la Junta de Armamento y Defensa por si es conveniente dar los mencionados bailes [estàvem en plena Tercera Guerra Carlina]; y si tienen lugar que se trate de ver si se puede accedera los deseos de dicha obra.”

La primera República va acabar de facto quan, el 3 de gener de 1874 el general Pavía va entrar al Congrés dels Diputats amb soldats i Guàrdia Civil i va suspendre la votació d’un nou president de la República federal. Al cap d’uns dies Pavia posava com a cap de govern el general Serrano. A Vilafranca, el 23 de gener d’aquest any l’ajuntament elegit democràticament va ser suspès i va ser substituït per un de nomenat a dit pel Governador Civil de la Província i presidit per Antoni Janer Roig.

Nota: les actes dels plens municipals i els avisos o bans que es citen es poden consultar a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès, al fons municipal de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. La referència del llibre de Pere Alegret és Apuntes históricos de Vilafranca del Panadés y su comarca : entresacados del llamado Llibre vert, de varios cronistas y de cuanto sobre el particular, Vilafranca : Impr. y librería de P. Alagret y Vilaró, 1887. Nova edició corregida i augmentada. La referència de Ramon Esclasans i Milà és “Estudi crític-històric del Penedès en el segle XIX. Treball premiat en el concurs d’història celebrat pel Centre Catalanista de Vilafranca el 1901. Vilafranca del Penedès MCMII”, a Martorell i Pañellas, A.; Esclasans i Milà, R., i Mas i Jornet, C., El Penedès al segle XIX, Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs, 2010.

La il·lustració que acompanya aquest text procedeix de la revista satírica La Flaca, del 2 de juliol de 1873.

2 d’agost de 1931: el referéndum de l’Estatut al Penedès

Taula de recollida de signatures a Barcelona del referèndum femení, 2 d'agost de 1931. Foto: Josep Maria Sagarra Plana. Arxiu Nacional de Catalunya.

El 2 d’agost de l’any 1931 es va celebrar el referèndum per tal que el poble de Catalunya aprovés l’Estatut redactat per la comissió que havia nomenat el Govern de Catalunya. Aquesta estava formada per Antoni Xirau i Palau (Esquerra Republicana de Catalunya), Rafael Campalans (Unió Socialista de Catalunya), Martí Esteve (Partit Catalanista Republica), el vendrellenc Jaume Carner Romeu (independent, que actuava com a president de la comissió) i Pere Coromines (independent) i que es va reunir a l’hotel de la Vall de Núria per tal d’elaborar la proposta, d’aquí que aquest text sigui conegut com a Estatut de Núria. Després de la seva redacció, havia de ser aprovat en plebiscit pels ajuntaments, cosa que van fer fins al 26 de juliol 1.063 municipis catalans (el 98%) i, un cop aprovat pels ajuntaments, s’havia de referendar pel poble de Catalunya.

La mobilització a favor de l’Estatut, en aquest referèndum va ser molt intensa i va tenir un èxit considerable. El 75,1 del cens, que en aquells moments només era format per homes, va anar a votar i va donar suport a l’Estatut amb un 99% dels sufragis.

Resultats oficals del referèndum a Catalunya, 2 d'agost de 1931 (Font: L'Opinió, 7 d'agost de 1931).

La circumscripció amb major participació va ser la de Barcelona província i la més baixa va correspondre a la ciutat de Barcelona. Tot i amb això, en conjunt la participació va arribar al 75% del cens i els vots favorables superaven el 99% dels vàlids. Com solia succeir, en l’època no es van publicar els escrutinis oficials, tret de les dades agregades per circumscripcions. Però través de la premsa he pogut anar espigolant alguna informació sobre el que va passar al Penedès, que trobareu a la taula següent. La informació està agrupada per districtes o partits, dels quals tenim complets el de Vilafranca i el de Vilanova, i algunes dades pel districte del Vendrell. No he trobat informació de Gelida i Sant Llorenç d’Hortons que estaven al partit judicial de Sant Feliu de Llobregat. Com es pot veure, la participació va ser altíssima i en els tres casos va superar la mitjana catalana. A més, l’Estatut de Núria va rebre el suport gairebé unànime de tots els homes que van anar a votar oficialment.

Districte de Vilafranca

Districte de Vilanova

Districte del Vendrell

Resultats del referèdum del 2 d'agost de 1931 en alguns municipis del Penedès (Fonts:La Rambla, 3 d'agost de 1931; Acció, 8 d'agost de 1931, Diari de Tarragona, 4 d’agost de 1931; Tarragona Federal, 4 d’agost de 1931). 

A més a més, com que es volia la implicació del conjunt de la població es va organitzar una recollida de signatures de suport d’aquelles persones que havien vingut de terres d’Espanya i que, pel fet de no portar temps suficient residint a Catalunya no estaven incloses al cens electoral. Aquesta recollida de signatures es va fer només a Barcelona. Però la manifestació popular que va tenir més èxit va ser el referèndum femení paral·lel, organitzat des de la Generalitat provisional. 400.000 dones van donar suport amb la seva signatura a l’Estatut de Núria, en el que es pot considerar la primera gran manifestació política de masses de les dones a Catalunya. Al districte de Vilafranca, per exemple, es van recollir 1.814 signatures a la capital i 3.098 més a la resta del partit judicial (Acció, 8 d’agost de 1931). A Sitges, van votar en el referèndum oficial 1.366 homes i les signatures recollides per les dones van ser 1.481 (una en contra) (El Eco de Sitges, 9 d’agost de 1931). En definitiva, un èxit esclatant que va sorprendre propis i estranys i que donava plena legitimitat els parlamentaris catalans per defensar el dret de Catalunya a ser reconeguda políticament.

Un cop aprovat en massa pel poble de Catalunya, l’Estatut viatjà a Madrid, on va haver d’esperar primer a la redacció de la Constitució de la República i, després, a les reticències i les obstruccions d’uns grups que consideraven que l’Estatut en si mateix ja era una ruptura d’Espanya, tot i que en el text definitiu es parlava de “regió autònoma” enlloc del concepte “Estat” que apareixia al redactat de Núria. La discussió de l’Estatut de Catalunya amenaçava amb allargar-se eternament quan el 10 d’agost de 1932 el general Sanjurjo va fer un intent de cop d’estat, fallit, que fa ver adonar els republicans reticents que si volien consolidar el règim necessitaven, entre altres, el suport de la majoria dels catalans i catalanes. D’aquesta manera, el 9 de setembre de 1932 l’Estatut va ser aprovat definitivament per les Corts, no sense les preceptives retallades respecte el text original.

El Centre Democràtic Federalista de Vilanova i la Geltrú. Una entitat d'Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-1936

El Centre Democràtic Federalista era una entitat política i social històrica de Vilanova i la Geltrú. S'havia fundat a finals del segle XIX i va tenir una llarga trajectòria, fins que va desaparèixer l'any 1939 a causa de la victòria feixista. A finals de 1930 va participar en el moviment que portaria a la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya i en va ser una de les entitats fundadores, tot esdevenint la principal força política vilanovina. A banda de la seva activitat política, però, aquesta entitat va desenvolupar una intensa activitat social: molt vinculada al cooperativisme i al mutualisme, també era famosa per les seves activitats culturals i festives, especialment en l'època del Carnaval. En l'enllaç adjunt podeu consultar un treball que presenta unes pinzellades sobre la història del Centre Democràtic Federalista i sobre la seva actuació durant la Segona República, fins a 1936.

Document en pdf

Les eleccions que van portar la República. 12 d'abril de 1931

Després de set anys de Dictadura, les eleccions municipals que es van celebrar el 12 d'abril de 1931 es van convertir en un plebiscit sobre la Monarquia borbònica. Malgrat que malintencionadament els tertulians feixistes que tomben per les ones s'entesten en dir que no n'hi va haver cap, de plebiscit, el cert és que només cal fer una ullada a la premsa de l'època per adonar-se que això no era així, i el debat principal a les grans capitals i a la majoria de les poblacions.
A Catalunya, es van formar majoritàriament coalicions republicanes que reunien tots els grups que propugnaven la República com a model d'estat. L'excepció va ser Barcelona on s'enfrontaren Esquerra Republicana en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Catalanista Republicà (Acció Catalana Republicana, a partir de 1933). A la dreta, la Lliga es va convertir en el darrer baluart de la Monarquia borbònica. Els altres sectors monàrquics van presentar poca batalla i bàsicament els monàrquics van ser representats pel partit de Cambó o per coalicions formades al seu entorn.
Un dels arguments que s'usen habitualment, també des dels tertulians feixistes, és que els republicans no van guanyar. De fet, els únics resultats oficials es van publicar a l'Anuario Estadístico de España. Año XVIII. 1932-1933. I aquests donen el següent:
Republicans: 20.428
Socialistes: 3.926
Monàrquics: 12.970
Comunistes: 57
Altres (aquí s'hi inclouen la Lliga i els Nacionalistes Vascos): 9.155
No consta: 4.132
Tot i que Shlomo Ben Ami (Los Orígenes de la Segunda República: anatomía de una transición, Madrid: Alianza Editorial, 1990, pàgs. 333-337) va fer una crítica a aquests resultats, la seva mostra també pateix del defecte de procedir de les comunicacions que rebé el Ministeri de la Governació, que segurament eren els que donaven resultats més favorables als monàrquics.
Cal tenir en compte, a més, que en molts municipis ja no hi va haver eleccions perquè l'article 29 de la llei electoral especificava que si el nombre de candidats era igual al nombre de llocs a cobrir, aquest quedaven proclamats directament sense pasar per la votació. Això era un instrument del caciquisme que pressionava qualsevol oposició per evitar que es presentés sobretot en pobles petits. A Catalunya, no es van fer eleccions en la meitat dels municipis, com podeu veure al mapa següent:

Font: Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 22-5-1933.

A Catalunya, els resultats van ser molt clars a favor dels republicans. Aquí us adjunto una taula a partir d'una mostra de diversos municipis, en què es veu clar que els regidors republicans gairebé van doblar les forces monàrquiques:

	Republicans						Monàrquics			Total
	ERC-USC	PCR	PRR	Federals	Altres	Total republicans	Lliga	Altres monàrquics	Total monàrquics
Regió I	138	114	45	29	52	378	123	65	188	566
Regió II	44	22	0	16	63	145	16	51	67	212
Regió III	51	33	12	0	35	131	29	43	72	203
Regió IV	19	11	0	4	35	69	20	13	33	102
Regió V	0	0	0	0	68	68	37	36	73	141
Regió VI	8	39	0	1	68	116	28	27	55	171
Regió VII	0	29	1	0	68	98	44	42	86	184
Regió VIII	20	14	13	0	43	90	10	31	41	131
Regió IX	0	14	0	0	1	15	0	6	6	21
Total	280	276	71	50	433	1.110	307	314	621	1.731

Regió I: Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental, Vallès Oriental; Regió II: Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l'Estany, Selva; Regió III: Alt Camp, Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf, Tarragonès; Regió IV: Baix Camp, Conca de Barberà, Priorat, Ribera d'Ebre; Regió V: Baix Ebre, Montsià, Terra Alta; Regió VI: Cerdanya, Osona, Ripollès; Regió VII: Anoia, Bages, Berguedà, Solsonès; Regió VIII: Garrigues, Noguera, Pla d'Urgell, Segarra, Segrià, Urgell; Regió IX: Alt Pirineu, Alta Ribagorça, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Vall d'Aran.
Font: vegeu tots els municipis a l'enllaç segúent: https://docs.google.com/file/d/0B8O7_bnZ0wkDMXdpRVFfM3pfMDQ/edit?usp=sharing

ESTEM DAVANT D’UN NOU 1931?

Article publicat a El Triangle, 19 d'octubre de 2012.

Josep Maria Merino acabava un article publicat a El Triangle (http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2012/10/el_desgavell_31872.php), titulat “El desgavell” amb la pregunta “Estarem davant d’un nou 1931, en el que la gent va forçar l’èxit d’un conjunt aplegat sota les sigles –llavors- d’ERC?”. L’article carregava contra tots els partits d’allò que podríem anomenar “de tradició democràtica”: CDC, UDC, ERC, PSC i ICV. No comparteixo algunes de les afirmacions que fa, però sí que s’ha de reconèixer que la marea que ha suposat l’organització –més que la mateixa manifestació- i la incapacitat del Govern de reconduir-la cap a les seves posicions, ha superat les organitzacions polítiques. De la mateixa manera que la ràpida reacció d’Artur Mas que, ens agradi o no, ens ha descol·locat a la majoria. Com que sóc escèptic, vull afegir: ja veurem quan dura.

La pregunta final denota un desconeixement de la realitat de finals dels anys vint i dels anys trenta per part del seu autor. En desgreuge de Merino he de dir que em sembla que tots plegats hem viscut de la vulgarització dels fets del 12 al 14 d’abril de 1931, sense analitzar-ne les causes de fons. És cert que hi ha coses que s’assemblen molt als moments viscuts l’abril de 1931. Per exemple la il·lusió amb què ha viscut la gent la manifestació de l’11 de setembre passat és comparable a la de les manifestacions del 14 d’abril. La República aleshores i la Independència ara s’han convertit en una mena de panaceas.

Tot i amb això, el que es va viure el 1931 fou la conseqüència lògica d’un moviment que fou dirigit més per uns polítics que van culminar en la victòria del republicanisme catalanista a Catalunya –més que estrictament d’ERC- i en la proclamació de la República per part de Companys i de la República Catalana per part de Macià. Fou aquest gest valent d’ambdós que, amb la legitimitat de les urnes i contra la legalitat vigent, va obrir l’aixeta de la il·lusió que es va viure el 14 d’abril de 1931. Es tractava del resultat d’un procés iniciat uns anys abans, a finals dels 20, en què la Dictadura va propiciar la catalanització de la major part del moviment republicà d’esquerres, va fer que s’incorporés una nova generació a la política, la qual volia superar les velles divisions republicanes, al mateix temps que liquidar la Dictadura i escombrar els qui li van donar suport, sense haver de tornar a la situació anterior a 1923. Fou això, és a dir l’assumpció plena dels objectius catalanistes per part de les esquerres republicanes, la voluntat d’unitat i la necessitat de canviar el règim per una democràcia veritable el que va portar a la victòria del republicanisme catalanista a Catalunya i d’ERC, de manera molt clara, a Barcelona, en unes eleccions municipals que la mateixa oposició a la Dictadura havia aconseguit forçar i convertir en plebiscitàries. Així, els gestos de Companys i de Macià s’entenen com una conseqüència lògica d’una dinàmica que ells mateixos havien creat.

Lluís Companys i l'esquerra catalana

(text de la meva intervenció el 14 d'octubre de 2009 a la Pujada al Castell de Calafell, que es fa cada any en commemoració de l'afusellament de Lluís Companys)

Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!

He volgut començar amb aquesta proclama, que llançà Lluís Companys el 6 d’octubre de 1934 per dos motius fonamentals, que m’ha semblat interessant recordar en el dia d’avui, en què commemorem el 69è aniversari de l’afusellament, de l’assassinat, de Lluís Companys a mans d’aquelles forces feixistes que ja l’any 1934 amenaçaven la República i el que, per ell i per les esquerres catalanes representava aquesta. Unes forces feixistes que finalment van aconseguir els seus objectius enduent-se per endavant no només les esperances d’aconseguir una Catalunya millor sinó les vides de milers de persones que van morir en una guerra que va durar tres anys o en un exili, una repressió i una dictadura que en va durar gairebé quaranta. I cal recordar una vegada i una altra que el president Companys, l’únic escollit democràticament a Europa que fou assassinat durant la II Guerra Mundial, exemplifica totes aquelles persones que van patir aquesta repressió en carn pròpia.

Un dels motius a què em refereixo és el fet que enguany també celebrem l’any Macià perquè l’any passat en va fer 75 de la seva mort i enguany en fa 150 anys del seu naixement. Com hem vist, Companys apel·lava a l’esperit de Macià en aquell 6 d’octubre de 1934. I aquest és segon motiu que m’ha portat a recordar la proclama d’aquells dies difícils perquè justament fa pocs dies es celebrava el 75 aniversari de la revolució d’octubre catalana. Segurament, sense Macià ni els fets d’octubre de 1934 no podríem entendre el final tràgic de la vida del president Lluís Companys, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya.

En aquest sentit em sembla important que ens fem dues preguntes bàsiques que ens ajudin a entendre la figura del president màrtir. Aquestes preguntes estan relacionades i són per què Esquerra Republicana de Catalunya va dominar el panorama polític català dels anys trenta i per què Lluís Companys va arribar a ser president de la Generalitat, cosa que l’acabà portant a ser executat el 15 d’octubre de 1940. Crec que fer un repàs a la trajectòria política del president Companys ens pot ajudar a respondre les dues preguntes al mateix temps. I és que la biografia de Companys penso que resumeix també la història d’una esquerra catalana no lerrouxista que des de començaments del segle XX va intentar trobar el seu espai i no ho va fer fins que el 1931 no va confluir amb l’independentisme de Macià i amb una classe obrera que formalment no prenia partit però que va entendre que calia una acció política per transformar les seves condicions de vida.

Lluís Companys inicià la seva carrera política en un moment en què a Catalunya es va trencar el sistema caciquista implantat a l’Estat espanyol des de 1874. Un sistema en el qual només hi havia dues possibilitats: el Partit Conservador i el Partit Liberal. A Barcelona ciutat la Lliga Regionalista, l’any 1901, i la Unió Republicana, el 1903, van escombrar aquells dos partits de l’Ajuntament i van assentar les bases d’una dinàmica política pròpia per a Catalunya. Va ser en aquesta Unió Republicana, fundada per Nicolás Salmerón y Alejandro Lerroux en què Companys va fer les seves primeres passes en la política catalana. De fet, només aterrar pràcticament a Barcelona ja va fundar l’Associació Escolar Republicana juntament amb el seu amic i company Francesc Layret.

Però ben aviat, el republicanisme català es trobaria en una cruïlla. L’any 1905 una colla de militars espanyols van assaltar les redaccions del setmanari satíric Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya, tots dos òrgans de la Lliga Regionalista, per un acudit que no els havia fet gràcia. Com no podia ser d’altra manera, la reacció va ser ben diferent a Espanya i a Catalunya. El proverbial sentit de l’humor espanyol va fer que, en lloc de reprovar els actes dels militars, sorgissin arreu associacions de recolzament als oficials vandàlics, es van suspendre les garanties constitucionals a Barcelona i al final es va aprovar la Llei de Jurisidiccions, que permetia que els militars poguessin jutjar tot allò que consideressin que atemptava contra la unitat d’Espanya o contra ells mateixos. Un fet que va fer que, per sort, Francesc Macià es decidís a abandonar la carrera militar. A Catalunya, per contra, es va organitzar un moviment molt ampli en contra d’aquesta llei, hegemonitzat per la Lliga Regionalista però on hi van participar personalitats i partits de totes les tendències que va desembocar en una candidatura anomenada Solidaritat Catalana.

El republicanisme català es va trobar aleshores, en una cruïlla, la Unió Republicana, presidida aleshores per Josep Maria Vallès i Ribot va decidir apostar clarament pel moviment solidari. Alejandro Lerroux, en canvi, es va convertir en un ferotge opositor de la Solidaritat. Republicans nacionalistes i republicans espanyolistes iniciaven camins diferents, cada cop més distanciats. Va ser arran d’aquesta divisió entre republicans solidaris i republicans anti-solidaris que apareix el primer intent seriós de formar un partit de l’esquerra catalana: va ser la Unió Federal Nacionalista Republicana, creada el 1909, la qual fou dirigida per personatges com Pere Coromines, Francesc Layret. Membres d’aquesta formació també foren Lluís Companys o el vendrellenc Andreu Nin. El partit, d’un esquerranisme difús i d’un nacionalisme també difús, fruit d’una amalgama variada de procedències no va quallar i les derrotes electorals el portaren a buscar l’aliança amb el Partit Republicà Radical de Lerroux, cosa que va certificar la seva mort.

Cap el 1912, Companys, disconforme amb el pacte amb els lerrouxistes, va abandonar la UFNR i col·laborà un temps amb el Partit Reformista de Melquiades Álvarez. Però també disconforme en com aquest partit afrontava la qüestió autonòmica el va abandonar i s’integrà al Partit Republicà Català, fundat el 1917. En aquest partit hi confluïren diversos sectors, que tenien en comú el fet de ser els més esquerranosos del republicanisme català d’aquella època. En aquest sentit, assumien el programa federal de Pi i Margall de 1894, apostaven clarament per un nacionalisme republicà diferent de la Lliga i del Lerrouxisme, eren de tendències socialitzants i laïcistes. El seu primer directori va estar format per Francesc Layret, Gabriel Alomar, Marcel·lí Domingo, Alfred Perenya i Antoni Estivill. Publicava un periòdic anomenat La Lucha, el director del qual era Marcel·lí Domingo, l’editor Francesc Layret i el redactor en cap Lluís Companys. Va ser en aquest partit que Lluís Companys va forjar el seu prestigi. De fet, entre 1917 i 1920 va tenir un moment ascendent que va ser tallat de soca-rel quan van assassinar Francesc Layret. Aquest, precisament, va morir a mans dels pistolers de la patronal quan anava a defensar Lluís Companys i Salvador Seguí que es trobaven empresonats al penal de la Mola, a Menorca, Seguí per ser un sindicalista destacat i defensar els drets del treballador i Companys per defensar el defensor dels treballadors, és a dir per exercir el se ofici d’advocat laboralista.

La mort de Layret va situar Lluís Companys en la primera línia de l’escena política catalana ja que va ser designat el substitut del seu amic mort per a les eleccions de diputats de 1920 pel districte de Sabadell. Des de la seva posició de diputat d’un districte netament rabassaire i obrer, Companys va dur a terme una intensa campanya de propaganda i va participar molt activament en la fundació de la Unió de Rabassaires, durant els anys 1921 i 1922, de manera que es va convertir en el primer director del periòdic de la Unió: La Terra. Companys va esdevenir un dels líders de l’esquerra catalana, amb un gran prestigi entre els rabassaires i la classe treballadora, amb una gran capacitat de treball, que li va ajudar a guanyar les eleccions de diputats de 1923, també pel Partit Republicà Català amb un 61% dels vots. L’any 1931 el filòsof Francesc Pujols diria de Companys: "és l'home de Catalunya que, paral·lelament a en Cambó, representa tot un sistema polític". A diferència de la UFNR, la base del PRC era més popular i obrerista i molts dels seus dirigents van ser-ho també de la Unió de Rabassaires, com el mateix Companys, el sadurninenc Joan Casanovas o Ernest Ventós.

Tot i amb això, cap al 1921, el Partit Republicà Català es trobava en declivi i Joan Casanovas va insistir en la necessitat de crear un sol partit de l’esquerra catalana, cosa que coincidí també amb una crida del mateix Francesc Macià a una unió de les esquerres catalanes sense exclusions i tot afirmant que “convé atreure al nacionalisme la massa obrera concedint-li el màximum de reivindicacions que permet l’estat social actual”. Això va donar lloc a una assemblea unitària que se celebraria als locals del CADCI el 2 de febrer de 1923 entre els independentistes d’Estat Català i els republicans del PRC. Aquesta assemblea, però, va acabar de mala manera quan Companys i Marcel·lí Domingo van ser escridassats pels sectors més radicals del separatisme quan van intentar parlar de la qüestió del Marroc i se’ls va contestar que aquest era un problema espanyol i no català.

Allò que el 1923 no fou possible, sí que ho va ser el 1931. El 17 i 19 de març es va celebrar la Conferència d’Esquerres Catalanes on van confluir tres partits o organitzacions: els independentistes d’Estat Català, amb Francesc Macià al capdavant, el grup de l’Opinió de tendència socialista, amb Joan Lluhí i Vallescà, i els vells republicans del Partit Republicà Català, que aleshores ja tenia com a personalitat més rellevant Lluís Companys. També en aquest conclave hi participaven els rabassaires, representats en la figura d’Amadeu Aragai. A més, en aquesta conferència hi van participar una munió de nuclis de comarques d’una diversitat de procedències que anaven des del republicanisme federal al nacionalisme radical, passant fins i tot per alguns centres que abans havien estat adscrits al partit republicà radical, però que ja n’estaven desenganyats. El cert és que es va decidir crear un nou partit d’esquerres, republicà i catalanista. Significativament, la ponència sobre el “Reglament del Partit” donava com a nom de la nova formació el de Partit Republicà Socialista de Catalunya, cosa que es canvià pel d’Esquerra Republicana de Catalunya. En aquesta Conferència, Lluís Companys no hi pogué assistir perquè encara hi havia una ordre de captura sobre ell. Representants del Penedès hi havia el Centre Democràtic Federalista i Els Segarrotes, de Vilanova i la Geltrú, l’Agrupació Republicana i el Bloc Catalanista, de Vilafranca del Penedès, el Comitè Republicà de la Bisbal del Penedès i els periòdics Democràcia i El Carrer, ambdós de Vilanova i la Geltrú. Com ja sabeu, un mes després la victòria del nou partit va ser esclatant. Ja fos presentant-se sol, ja fos en forma de coalicions republicanes i obreres, les esquerres catalanes van escombrar del mapa polític català els partits monàrquics i van deixar la Lliga en una posició molt marginal.

Què havia passat entre aquella assemblea de 1923 i la Conferència d’Esquerres Catalanes? Doncs entremig d’ambdues dates hi va haver la Dictadura de Primo de Rivera que va suposar l’enlairament de Francesc Macià com a figura de l’oposició a la dictadura i la convergència de catalanistes i obrers en la lluita contra la repressió. No van ser pocs els municipis en què les eleccions de 1931 es van celebrar en clau de demanda d’amnistia per als presos polítics i socials al mateix temps que es reclamava la instauració d’un règim de llibertats. En molts municipis les coalicions republicanes comptaren amb la participació activa de sindicats de la CNT i de la Unió de Rabassaires. Finalment, doncs, les esquerres catalanes aconseguiren arrossegar una part important de la classe obrera catalana cap a les posicions polítiques d’ERC, d’aquí la victòria aclaparadora de 1931.

El que va venir després és o hauria de ser de tots conegut i no vull insistir-hi. La República, l’acció política de la Generalitat republicana i dels centenars i centenars d’alcaldes i regidors d’Esquerra potser no va complir al cent per cent les expectatives d’aquells que volien anar més enllà, però sí que va donar compliment a un programa reformista d’ampliació dels drets socials: el vot de la dona, l’ensenyament (Vilafranca i Vilanova, per exemple, van comptar per primera vegada en la seva història amb escoles graduades), la llei de contractes de conreus, l’Estatut de Catalunya mateix, en són bons exemples.

En definitiva, si Esquerra va dominar el panorama polític català dels anys trenta i Lluís Companys va esdevenir president de la Generalitat és perquè hi va haver un conjunt d’homes i dones que des del republicanisme i des del catalanisme van considerar necessària l’existència d’una Esquerra Catalana que, al mateix temps, fos esquerra, és a dir que respongués a les demandes socials de les classes populars, i catalana, és a dir amb objectius propis per al nostre país, que aconseguís la resolució del plet català ja fos per una via federal o amb la proclamació d’un estat català independent, però mitjançant una acció unitària de les esquerres. Esquerra va ser la vàlvula d’escapament d’unes classes populars que des de 1874 havien estat excloses sistemàticament dels òrgans del veritable poder. Companys, doncs, era el 1934 el polític de més prestigi per la seva trajectòria de republicà, catalanista i defensor dels drets dels treballadors. Per això va ser escollit president de la Generalitat i per aquest motiu fou afusellat el 1940. Companys era un símbol per als feixistes i per això se l’havia d’eliminar físicament. I Lluís Companys és un símbol ara per a nosaltres, els homes i dones d’esquerres i de tota la gent que va ser represaliada per una dictadura feixista.

Sé que avui, per molts d’aquells que defensem una opció d’una esquerra catalana, no sotmesa ni a la dreta ni a l’esquerra espanyolista són temps difícils i de vegades de confusió. Però deixeu-me que acabi aquesta intervenció amb les paraules que Lluís Companys va fer arribar als assistents a la Conferència d’Esquerres Catalanes, l’any 1931:

Germans! Germans, en la impaciència, en el dolor i en el coratge, Salut!

Calafell, 14 d’octubre de 2009

L'economia moral de la multitud: un concepte plenament actual

Quan vaig començar a estudiar a la Facultat de Geografia i Història estava de moda un historiador anglès, Edwar Palmer Thompson, a qui molts vam seguir fins a la seva mort, l'any 1993. E.P. Thompson va escriure un article amb aquest títol: "The moral economy of the English crowd in the eighteenth century" (Past & Present, 50, febrer 1971), traduït al castellà i publicat per Crítica amb el títol "La economía moral de la multitud en la Inglaterra del siglo XVIII" (al llibre Tradición, revuelta y conciencia de clase, Barcelona, 1984). En aquest article, Thompson parteix de la crítica a l'acceptació dels avalots ("riots" en anglès) que es produiren a Anglaterra en el segle clau del trànsit de l'Antic Règim a la societat plenament liberal com un element de resposta espasmòdica  a la misèria, a les alces sobtades de preus, que portaven al "pillatge" o a l'atac "indiscriminat" contra comerciants, flequers o moliners. Front a aquesta visió tradicional de la historiografia, ell hi oposava la seva que es basava en el fet d'entendre els moviments de masses, els múltiples avalots que es van produir al segle XVIII com una forma complexa i organitzada d'actuació, basada en unes normes fonamentals no escrites, en què els que hi actuaven consideraven defensar drets i tradicions en què a sota hi havia uns conceptes d'economia i d'obligacions socials dels diferents sectors de la comunitat. Si aquestes eren trencades, el poble tenia dret a imposar-les per la força. Després d'analitzar un bon nombre d'accions directes contra els especuladors de gra, el que es deriva de l'article de Thompson és que en el marc de la imposició de la societat liberal, "els pobres" van oposar una resistència en què consideraven com a immorals aquells que en època d'escassedat especulaven amb el gra i, amb la seva actitud, provocaven la fam de les classes més desafavorides. Es podia fer negoci, però aquest s'havia d'atendre a unes normes "morals" determinades. 

Tot això m'ha vingut al cap des de fa mesos perquè la situació de desballestament de l'estat del benestar que estem vivint actualment -ja no parlo de crisi- ha permès rescatar de la memòria aquest llarg, però bon article.  Les accions de protesta a Andalusia amb l'assalt a supermercats a la recerca de béns de subsistència bàsics m'han acabat de decidir a escriure aquest breu article. Thompson considerava que l'"economia moral dels pobres o de la multitud" va subsistir encara com a substracte del cooperativisme, però que després va morir. Jo penso que al nostre país, aquesta "economia moral" encara és plenament vigent. A Catalunya -on també es van produir avalots o rebomboris similars als d'Anglaterra-, va subsistir en el Republicanisme federal, el sindicalisme i l'anarquisme -tots tres amb molts elements en comú-, els quals van donar lloc a un ampli moviment cooperativista urbà i rural, desaparegut després de la derrota de 1939. Tanmateix, crec que les classes populars hem mantingut aquesta idea d'una economia que permeti progressar la gent, sempre i quan no ho faci perjudicant la resta de la societat; en què qui s'enriqueixi ha de contribuir al bé comú. Darrere del moviment d'indignació general hi ha aquest concepte d'immoralitat amb què han actuat banquers, empresaris i polítics, als quals reclamem no tant que hagin excercit les seves funcions socials sinó que s'hagin enriquit a base d'especular, mentir i corrompre's. En "l'economia moral", que el preu de la "crisi" la paguem els que no l'hem provocada, no hi té lloc. En "l'economia moral", que els que han provocat la situació actual se' surtin sense més, tampoc. Si algú esperava que tornaríem al liberalisme decimonònic sense cap resposta de la gent indignada, em sembla que anava errat.