Des dels governs s’estan impulsant polítiques per reduir el dèficit que la majoria estem patint. Fins ara aquestes s’han centrat en la banda de les despeses i no dels ingressos. Se’ns parla de retallar determinades prestacions o serveis perquè les administracions no arriben a cobrir amb els seus ingressos les necessitats de serveis que precisen els ciutadans. En aquest sentit, el més punyent és la reducció dràstica en aspectes claus per al desenvolupament humà com són l’educació i la sanitat.
Us posaré dos exemples reals de fins on han arribat aquestes retallades, que, al meu entendre, són un pas més cap al desmantellament de l’anomenat estat del benestar. A la Universitat de Barcelona on treballo -i em consta que a d’altres també- s’ha decretat un tancament de facultats a l’agost, amb els perjudicis que això causa a investigadors, estudiants i personal no docent. El segon exemple és el d’un familiar directe meu, que ha patit una infecció puntual que s’ha resolt, finalment, satisfactòriament. En anar al metge, al CAP, li han dit que la doctora de capçalera era de vacances i que no hi havia substitut o substituta, de manera que o bé tornava al setembre o bé se n’anava a urgències a l’Hospital, cosa que ha hagut de fer. Ambdós són fets completament inèdits i indicadors de la gravetat de la situació.
És cert que hi ha hagut algunes administracions que han gestionat malament, també ho és que algunes han acudit al dèficit davant l’allau de necessitats socials que ha comportat la crisi. És cert que s’han fet mesures populistes per recaptar vots, és cert que segurament caldrà replantejar-se alguns aspectes en la sanitat (com el co-pagament). Però no és menys cert que la situació actual és el resultat d’una política econòmica que des dels anys 80 s’ha guiat per reduir els impostos a les grans fortunes i empreses, i ara ens trobem amb què una part important dels ingressos dels estats depèn dels especuladors financers, els quals es neguen en rodó a què els siguin taxats els seus grans beneficis, mentre exigeixen als estats la reducció de la despesa.
En altres èpoques i en situacions de crisi, les administracions i els que les governaven han tingut la voluntat política de tirar endavant les polítiques socials. Així, durant la Segona República, amb una situació de crisi internacional -no tan aguda, però, a Catalunya i a l’Estat espanyol- el govern de la República i la Generalitat van decidir tirar endavant una ambiciosa política d’ensenyament, amb la construcció d’escoles i la millora de la qualitat de la docència; la Generalitat va desenvolupar, a més, una política sanitària i d’assistència social destacable. Tot això, en un context en què l’atur era important i anava en augment i en què el nivell de renda era molt més baix que l’actual. Cal dir, però, que aquesta política va anar acompanyada d’una reforma tributària impulsada pel vendrellenc Jaume Carner, la qual va introduir per primer cop a l’Estat espanyol l’Impost sobre la Renda. Un altre exemple: durant la primera legislatura del PSOE, amb unes taxes d’atur similars a les actuals, el govern espanyol va tirar endavant la Llei de Reforma Sanitària, impulsada per Ernest Lluch, que va donar lloc a la universalització de la sanitat. En aquest cas no va anar acompanyat d’una reforma tributària però sí d’una persecució més intensa del frau fiscal.
Ara, en canvi, ens trobem amb el resultat d’unes polítiques fiscals que fan insostenible el sistema. Algú es recorda ara de la perniciosa reforma de l’Impost sobre Activitats Econòmiques que va deixar l’Impost sobre Béns Immobles com una de les principals fonts de recaptació dels ajuntaments i que té a veure molt amb la bombolla immobiliària, l’esclat de la qual és la principal causa de la crisi al nostre país? No parlem ja que en plena crisi, l’any 2008, es va aprovar una exempció del 100% de l’impost sobre el patrimoni. O bé de les reformes que s’han permès de l’Impost de Successions, que ha provocat l’existència dedumping fiscal entre comunitats autònomes i que ha portat que a Catalunya s’acabés suprimint completament quan més es necessitaven els seus ingressos. En fi, és cert que s’ha de governar amb austeritat i racionalitat -ara i quan les coses tornin a anar bé- però també és important que el preu de la crisi no el paguin qui menys responsabilitat en tenen.
P.D. La fotografia que acompanya el text és de l’enderrocament de la casa del comte Moy per reformar la plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès, duta a terme el 1937 i procedeix del fons fotogràfic del Vinseum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada